El 17 de novembre hauria de ser una data important no només en la defensa d’un servei públic com són les universitats, sinó també en el moviment sindical del Principat. La vaga general d’universitats del 17-N agrupa diversos sectors: estudiants, personal d’administració i serveis i personal docent i investigador. En aquest sentit trenca el sectorialisme que fa anys ens està imposant el sindicalisme majoritari de CCOO i UGT. Poder fer una vaga d’aquestes característiques és una fita important que ens ha de fer avançar en el reforçament d’identitats col·lectives de classe. Però no és l’única. Des de la perspectiva del professorat precari de les universitats, que n’hi ha i molt, és una oportunitat per a refermar-se com a subjecte polític en el procés de defensa de les universitats com un espai públic. Una part molt important de les retallades afecta directament el nostre lloc de treball i potser som un dels col·lectius que ara mateix estem empenyent més la mobilització. Ja era hora.
Amb tot, per a mi el més rellevant de la vaga ha estat el d’on ve, el com l’hem gestat. La vaga del 17-N va començar a sonar, ja fa vàries setmanes, en assemblees de treballadors. Va ser també en assemblees on ha anat prenent forma. I en la coordinació d’assemblees s’ha concretat la seva convocatòria. És una vaga que neix de l’arrel del què, fa molts anys, s’anomenava la democràcia obrera en oposició del parlamentarisme burgés. Segurament per aquesta raó aquesta vaga és tant incòmode pel sindicalisme que neda tant a gust en la dinàmica de comitès d’empresa i de negociacions a porta tancada amb les gerències. Transformar aquest model sindical és, també, un altre objectiu d’aquesta vaga i el 17-N pot ser una passa més en aquest camí que hem de recórrer el conjunt de la classe treballadora.
Ermengol Gassiot, membre de la secció sindical de CGT-UAB.