(Apunt del blog Apunts atònits sobre la mort de quatre nens del Vendrell en un incendi a casa seva)
Estimades i estimats,
Vull afegir quelcom a tot el que s’ha dit avui de la tragèdia que està succeint al nostre voltant. No només la mort d’en Thami, el Mohammed, l’Osama i l’Ayoub, sinó tot el que està succeint en la quotidianitat, la vida diària de tantes persones que coneixem i tractem cada dia. Sí, les mestres i els mestres constatem l’empobriment econòmic de moltes famílies, una situació que cada vegada és més límit. Segur que heu escoltat o dir allò de “no sabem com s’aguanten” desprès d’alguna reunió o tutoria. No és nova aquesta situació, sí que cada vegada és molt més extensa.
Les morts d’avui no fan més que visibilitzar una realitat que s’intenta amagar i relativitzar, la pobresa absoluta en que viuen moltes famílies del nostre país. Avui vull dir i, perquè no, cridar, el paper de l’escola de bàlsam, d’ens protector a una infància que pateix, en primera persona i a tan tendre edat, una situació tan injusta. A l’escola Teresina Martorell ho saben molt bé, no perquè hagin teoritzat sobre això, sinó perquè les seves mestres ho fan cada dia.
Malgrat tot, malgrat tenir un munt de prejudicis sobre la seva tasca, sobre els seus alumnes, sobre el futur dels seus infants i de l’escola, sobre l’origen dels pares, sobre…. I malgrat tots els malgrats, les mestres i els mestres del Teresina Martorell obren cada dia la porta de l’escola pensant que la canalla de la seva escola es mereix el millor i que, tot i l’esforç que comporta, no el deixaran de fer malgrat prejudicis i enganxines que se’ls adjudica amb pretextos i pors.
Són les mateixes mestres que tenen una caixa de galetes a la cuina per quan els infants no porten esmorzar, són les mestres universals que es troben a totes les escoles del país (de tots els països) i que les mestres del Teresina tenen tan clar. Mestres que saben separar l’important de l’imprescindible, mestres que saben que una escola sense un ambient de respecte, cohesió, estima i seguretat no hi ha pla d’estudis o escola que pagui la pena. Una pena infinita…
Diria que les mestres del Teresina no treballen perquè es reconegui la seva feina, però sé que es trenquen la cara perquè reconeguin arreu als seus alumnes, amb la seva capacitat i valor. Ho continuaran fent malgrat ja no hi siguin entre nosaltres en Thami, el Mohammed, l’Osama i l’Ayoub.
Teresin@s, moltes gràcies pel vostre exemple quotidià i molts ànims des del Montmell.
Una forta abraçada