A primera hora d’aquest dilluns, quan hem rebut la notícia de l’assassinat d’un professor de l’Institut Joan Fuster de Barcelona per part d’un alumne de 13 anys, la comunitat educativa hem quedat en estat de xoc. La major part de professorat hem anat difonent el fet sense fer cap comentari. Era massa prematur per opinar. Això sí, tothom hem coincidit que calia buscar la manera d’expressar el nostre suport a tot el claustre i a l’alumnat de l’institut on han passat els fets.
Pel bombardeig de notícies poc rigoroses que han anat arribant de bon principi, m’ha semblat que hi havia un interès de transmetre’ns que el que ens explicaven era un accident fatal, que hagués pogut passar en qualsevol espai i temps. I que no existia cap element premonitori que fes intuir que això pogués succeir. Més tard, he llegit les declaracions de la presidenta de l’AMPA del centre (que no jutjo perquè entenc que estan fetes des del dolor més profund i des de la necessitat que tenim els humans d’endreçar les coses davant la catàstrofe), però que recullen tres idees: “és un fet aïllat, no hi ha conflictivitat a l’institut i tot el suport al claustre”. Afortunadament, no s’assassina professorat cada dia i en aquest sentit sí que és un fet aïllat, però no ho és la violència que viu la població, i la seva part més vulnerable, que són els infants i adolescents, suportant dia sí i dia també situacions insostenibles a causa de no tenir cobertes les seves necessitats bàsiques, fet que limita el seu accés al benestar base que necessita qualsevol persona per viure amb dignitat. En segon lloc, discrepo respectuosament de la segona afirmació que nega la conflictivitat de l’institut. I en aquest cas no parlo del Joan Fuster, parlo de tots els instituts públics que la nostra administració està portant a una situació de conflicte permanent. Perquè conflicte és deixar els centres sense els recursos humans i materials necessaris per atendre l’alumnat i sense aquelles eines que permeten fer una atenció personalitzada per detectar les mancances d’un adolescent de 13 anys i prevenir-les i reconduir-les perquè no derivin en fets com els d’avui.
I sí, tot el suport al claustre que s’hi deixa la pell cada dia, i una abraçada al company que avui hi ha perdut la vida.
Marta Minguella Rebull