Fa setmanes que sentim notícies d’educació per tots els mitjans de comunicació arran de la publicació dels resultats de l’informe PISA que posen en evidència allò que la comunitat educativa fa anys que assenyala: l’educació a Catalunya necessita: atenció, recursos i sobretot, que les demandes de les treballadores de l’educació pública siguin escoltades amb el respecte i la legitimitat que els anys d’experiència ens atorguen.
L’anàlisi que està fent el govern de la problemàtica educativa, no pot estar més lluny de la que fan les docents. Mentre que la Conselleria d’Educació ha responsabilitzat del daltabaix dels resultats del PISA, primer a l’alumnat migrant, després a les famílies amb situació de pobresa i, finalment, al cos docent amb l’argument de la manca de formació d’aquest col·lectiu; les treballadores de l’educació fem una reflexió més complexa i profunda de la situació assenyalant com a responsable de la situació a la manca d’inversió en educació pública, a la segregació escolar, a la implementació de decrets com el d’inclusió sense recursos associats, a les ràtios sobrecarregades, a la manca de democràcia als centres que provoquen el decret de plantilles i el decret de direccions, i un llarg etcètera de demandes que no hem parat de reivindicar, i així ho seguirem fent!
A més de totes les reivindicacions, per desgràcia històriques, cal assenyalar que la característica diferencial de l’educació catalana són les polítiques educatives implementades pels successius governs que segueixen les indicacions de gurús provinents de fundacions privades i privatitzadores que desconeixen la complexa realitat actual de les aules i responen a una dinàmica neoliberal amb l’objectiu de desmantellar els serveis públics del país. Aquesta política és la que avala la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya que va ser aprovada contra l’opinió de tota la comunitat educativa. D’aquella pols, aquest fang.
La LEC i el seu desplegament: Privatització, segregació i neoliberalisme
Cal anar enrere per entendre i analitzar el que passa avui dia; sense la necessitat que un informe de l’OCDE ens ho indiqui amb els seus resultats. Per això, és imprescindible assenyalar la LEC, una llei que es va aprovar d’esquena a la comunitat educativa, amb una majoria parlamentària del tripartit (excepte ICV-EUiA) i els vots a favor de CiU (actualment Junts per Catalunya).
Durant dos cursos, van ser innombrables les formes que va prendre la protesta contra una llei que no només és contrària a l’educació pública i de qualitat en alguns apartats del seu articulat sinó que suposa un nou model de gestió neoliberal de l’educació que pretén – si és que no ho ha aconseguit – convertir l’ensenyament públic de Catalunya en una extensió subsidiària dels centres privats concertats amb regles de funcionament comuns quant a finançament i gestió.
Privatització i segregació amb l’equiparació del sistema públic i concertat, integrant en igualtat de condicions les dues xarxes. Això inclou l’equiparació de salaris entre docents públics i de la concertada, però no a partir dels beneficis de la patronal, sinó com a despesa directa de la Generalitat. S’augmenten els mòduls dels concerts i se’ls suma un finançament extra (que no rebrà la pública) si voluntàriament accepten fer-se càrrec de nens amb dificultats”. Així, reduint el seu alumnat a causa de la crisi –i afavorits per incompliments de ràtios que els permeten mantenir-se, mentre es tanquen línies a la pública-, no veuen reduir el 20-21% que prenen dels pressupostos educatius, ja que el criteri ja no és nombre d’alumnes sinó el “contracte-programa”: el curs 2021-22, van ser 1.383 M amb 687 centres, un 22,2% del pressupost educatiu no universitari, el 17,8% del total (Eurydice. Redipedia). Catalunya és un dels 7 sistemes educatius de l’OCDE amb major pes de la concertada: 31,5% de la matrícula, però el 54,4% a Barcelona ciutat (Bofill, 2022). (M. Esther del Alcázar (2024). Xifres de PISA sobre l’educació a Catalunya. Crònica d’una mort anunciada).
Gestió empresa privada a l’escola pública. Des de la seva implementació, la LEC ha anat desplegant decrets, tres dels quals, han enfortit la idea de segregació i privatització: Decret de Direccions (2010), Decret d’Autonomia de centres (2010) i Decret de Plantilles (2014). Aquests decrets jerarquitzen tota capacitat de decisió a la figura de director/a (fins aleshores, un/a company/a més del claustre) com a cap de personal i cap de “l’empresa”. A més es capacita les direccions dels centres públics a cercar vies de finançament complementàries, fent entrar per la porta gran tot un seguit d’empreses privades, que veuen amb delit un nou nínxol econòmic a explotar; sobretot al món de l’FP. Es condicionen els recursos dels centres als resultats acadèmics de l’alumnat, utilitzant-los per a categoritzar els “centres públics de primera, de segona i centres-gueto”, tot al voltant de la idea de projectes educatius, impulsats primer per Escola Nova XXI i ara per la Fundació Bofill. (M. Esther del Alcázar (2024). Xifres de PISA sobre l’educació a Catalunya. Crònica d’una mort anunciada).
Les retallades a Catalunya, més enllà de l’exigència de Madrid i Brussel·les
A l’escenari convuls, hem de sumar les retallades més devastadores – que encara arrosseguem – que es van fer de la mà de CiU amb Mas al capdavant i Irene Rigau com a consellera d’Educació. Congelacions salarials, reducció d’hores lectives, reducció de jornada per a tasques específiques, reducció de les aules d’acollida, reducció de construccions escolars perpetuant els barracons… Aquestes retallades estrenyien encara més, un sistema vulnerable i unes treballadores cada vegada més menystingudes i més qüestionades; en un moment de crisi econòmica on la classe obrera patia les conseqüències, una altra vegada, del joc del sistema econòmic global. Gràcies als anys de lluita als carrers i a l’organització de base, s’han aconseguit revertir alguna de les retallades, però per revertir les conseqüències que han tingut al sistema educatiu encara queda feina per fer i sobretot molts diners per invertir!
Infrafinançament en Educació Pública.
En tot aquest escenari, és curiós com l’únic capítol que tots i cada un dels governs de Catalunya no s’ha atrevit a desplegar de la suposada “magnífica” LEC és: El finançament. Què diu la LEC? S’ha de situar progressivament durant els pròxims vuit anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del PIB”
Fa gairebé 14 anys que es va aprovar la llei i no hi hem arribat, ni de bon tros, al que aquesta mateixa indica en matèria de finançament.
Quin % del PIB s’inverteix en educació actualment a Catalunya? Segons les dades de l’Informe de previsió Macroeconòmica de Catalunya actualitzat l’octubre del 2023, el PIB a Catalunya està previst en uns 290.000 milions d’euros i segons les dades extretes dels Informes Mensuals d’Execució on s’especifica que el pressupost definitiu per educació el curs 2022-23 és de 7.500 milions d’euros. Per tant, fent un senzill exercici matemàtic arribem al resultat que ens indica que enguany s’està invertint en l’educació de Catalunya el 2,6 % del PIB, lluny del, 4,2 % que tossudament defensa la consellera Simó, lluny del 4,6 % de la UE; però encara molt més lluny del 6 % que dicta la mateixa llei.
A aquest problema d’infrafinançament, se li ha de sumar a Catalunya – com sempre – la dicotomia amb la doble xarxa; ja que com era d’esperar, fins i tot amb un govern d’ERC que diu ser d’esquerres; part d’aquest finançament va a l’escola concertada. A tall d’exemple, el 2017 el pressupost era de 500 M d’euros per sota del de 2010, tot i l’increment d’alumnat en aquell període, per contra, el pressupost destinat a l’escola concertada es va mantenir al voltant d’uns 1.000 M d’euros (Esquerda CGT, 2017).
Al finançament desigual, li hem de sumar el fet que el sector públic representa el 66% de la matrícula en general, però, en canvi, escolaritza el 84% de l’alumnat amb beca menjador, per tant, els centres públics escolaritzen 2,5 vegades més alumnat pobre que el concertat, mentre que l’escola concertada escolaritza gairebé 2 cops més alumnat ric. A tot això, si li sumem que el sistema de finançament lineal de l’educació a Catalunya fa que els recursos que reben els centres tinguin poc en compte la seva complexitat social i territorial; tenim un sistema que cronifica les desigualtats socials. A tot això, a més, cal tenir en compte que per pal·liar la manca d’inversió educativa, els centres imposen quotes “voluntàries”, agreujant encara més l’ascensor social que proporciona aquesta segregació escolar entre la doble xarxa, i el més preocupant de tot, entre els mateixos centres públics.
Ens queda ben clar que al govern d’ERC amb Pere Aragonès al capdavant i a la nova consellera d’educació, Anna Simó; NO els hi preocupa la deriva de l’educació pública d’aquest país. Des de CGT tenim molt clar que les “mesures profundes” de què parla la consellera Simó no solucionaran les mancances i problemes als quals fem front dia rere dia les treballadores a les aules. Cal un increment exponencial de recursos i la derogació de la LEC per retornar la democràcia als centres educatius. Per fer-ho possible fem una crida a totes les treballadores a lluitar per aconseguir-ho organitzant assemblees a centres i zones i participant de les mobilitzacions que decidim entre totes, perquè entre totes, TOT!