Agustín Yáñez. Secció Sindical Joan XXIII a la Revista Catalunya
Podríem parlar del sector social a Catalunya des d’un anàlisi típicament sindical: una realitat laboral molt dura; unes condicions particulars d’explotació; el desenvolupament d’una petita oligarquia empresarial hormonada a base de subvencions públiques; la típica màfia sindical de CCOO i UGT falsejant negociacions en foscos despatxos per perpetuar la precarietat de les treballadores allunyant-nos d’experiències sindicals combatives i d’autoorganització.
Però, ¿quantes de les persones que llegim aquesta publicació no podríem dir el mateix de qualsevol dels nostres sectors?: patronal guanyant convenis, els sindicats de les gambes en cerca i captura, les treballadores segregades i explotades somiant en clau de consum i així, l’espiral de la derrota, mirant-se en un mirall infinit.
Els últims anys, però, ha començat a posar-se sota la lupa el sector de les cures. Gràcies al feminisme combatiu —que posa en el centre la nostra vida com a eix intrínsec, com a condició de possibilitat per tota la resta d’esdeveniments de qualsevol ordre— comença un profund replantejament al sindicalisme social, que aprofita per assenyalar com el capitalisme ha sabut treure profit també de les nostres cures. Si la reproducció de la vida s’ha tornat un negoci que fa girar l’economia i permet la continuïtat del model d’acumulació de beneficis de les classes dominants, hem d’entendre fins a quin punt és estratègica la nostra inserció al mercat de treball o, dit d’una altra manera, si no fos per l’esforç submergit de milers de treballadores tant en l’esfera domèstica com ara en la laboral, no podria sostenir-se el món capitalista. Aquesta idea és encara llunyana en la majoria dels espais laborals del sector social. Però, ¿Per què és així?
¿Per què les residències, llars, centres de dia i ocupacionals, acusen un nivell tan baix d’organització sindical i combativitat arribant a l’extrem que mai hi ha hagut vagues ofensives al sector?
El primer enemic és la paorosa manca d’agència en l’organització que oposem al model empresarial/estatal al qual ens enfrontem. El nostre mercat de treball és altament feminitzat, de baixa remuneració, amb escassa o nul·la conciliació i amb precarització absoluta de drets, arribant a l’extrem de ser l’únic servei essencial amb serveis mínims del cent per cent, prohibint a la pràctica el dret de vaga.
La idea que ‘ajudar’ ja és una remuneració en si mateixa blanqueja la idea que el salari és el complement d’una ‘sensació’. Aquest model, de profundes arrels cristianes, es barreja amb la formidable entrada de discursos empresarials basats en la psicologia positiva dins d’un marc de capitalisme cognitiu: assertivitat, resiliència, empatia, positivitat o mindfullness són el camp semàntic dels quadres tècnics que ens transforma en agents de la nostra pròpia explotació i patiment: com és que exigiré els meus drets si això impedeix reproduir la vida d’una persona dependent? ¿Si faig vaga qui cuidarà de les residents? I així fins l’infinit. Les empreses han entès molt i molt bé l’efectivitat aclaparadorament operativa d’aquesta idea i constitueix l’abc de la seva capacitat d’acumulació, de la seva hegemonia silenciosa, gairebé imperceptible, i que ens manté captives del seu relat: si qui domina suprimeix la possibilitat de reconèixer-me, no hi ha rebel·lió possible.
La pandèmia va aguditzar encara més l’explotació al sector: declarades les residències com a servei essencial: se’ns va comminar a realitzar jornades extenuants davant l’increment sense fre de les baixes laborals. La manca de personal, d’inversió, l’antiguitat de les infraestructures, el burnout massiu, els centres tancats i barrats i, sobretot, l’aparició d’un discurs empresarial triomfalista i gairebé militaritzat d’unió de les plantilles contra ‘l’enemic invisible’, ens va fer adonar a moltes treballadores que s’estava arribant al límit suportable d’aquest model de gestió basat en subvenció-explotació-apropiació a costa del nostre cos i de la nostra salut.
La nostra secció sindical fa sis anys que lluita contra aquest model a L’Onada Serveis i tenim clar que si volem girar la truita hem de ser capaces de mirar el nostre treball des d’un altre lloc, assumint les idees de l’anarcofeminisme sobre la importància de les cures no sols des d’un punt de vista polític sinó també com a palanca de l’economia de la (re)producció. Si entenem el nostre rol central en l’economia del futur, podrem guanyar la batalla.
