Intervenció de l’Assemblea Groga de Gràcia al congrés Catalunya i Futur del 26 d’octubre de 2017 a Terrassa
Des de l’Assemblea Groga de Gràcia fa molt temps que treballem en contra del desplegament d’un model educatiu privatitzador i mercantilitzador en l’escola pública catalana que s’ha materialitzat, entre d’altres coses, en una desinversió estructural que ha posat Catalunya a la cua d’Europa, en la introducció d’eines mercantilitzadores com les avaluacions externes estandarditzades o en una gradual introducció des de la política educativa de nous principis pedagògics i socials aliens a l’esperit emancipador i transformador d’altres èpoques.
Com tants d’altres assemblees grogues i col·lectius, portem molt temps denunciant aquests fets i presentant reflexions i alternatives al model mercantilitzador a través de xerrades, jornades de debat o accions d’insubmissió, i partint, sempre, d’uns sòlids principis fonamentats en la lluita pels drets socials a través de l’educació pública. Però, tenint en compte els moments històrics que estem vivint aquestes setmanes, en aquesta ocasió, lluny de parlar de principis sòlids, el que ens agradaria transmetre són els nostres dubtes i contradiccions. Els dubtes i les contradiccions que a les mestres i les mares que estem a la Assemblea Groga de Gràcia ens han anat sorgint aquests dies que hem estat, com tantes altres persones i col·lectius, lluitant al carrer, tenint cura dels nostres a casa i a les escoles, i discutint i reflexionant arreu i amb tothom.
Els fets d’octubre han evidenciat que ens enfrontem al pitjor dels enemics: a l’autoritarisme estatal que només entén el llenguatge de la força i l’opressió. N’hem esdevingut ben conscients i ara ens trobem en l’atzucac de tenir el deure de lluitar contra ell i, alhora, de tenir la necessitat de cuidar-nos. És a dir, tenir cura de les nostres relacions personals perquè no es vegin irremeiablement afectades, tenir cura de les nostres necessitats materials davant temors innombrables i tenir cura de tots nosaltres com a societat plural, diversa i cohesionada. I és en aquest ‘tenir cura de tots nosaltres’ que creiem que és molt important posar el focus en els nostres dubtes i contradiccions, per reflexionar-los plegats i per resoldre’ls en la mesura del possible.
Cinc contradiccions des de la lluita educativa
De dubtes i contradiccions aquests dies ens en han sorgit de tota mena i condició: per què mossos sí i guàrdia civil no? La violència física institucionalitzada dels fets del Parlament de juny de 2011 sí era proporcional i la de l’1 d’octubre no? Si som o volem ser lliures, per què el passat 3 d’octubre vam acceptar una aturada patronal, és a dir, ordenada des de dalt, i no una vaga decidida pels treballadors? Admetríem que el PP donés festa els funcionaris estatals per convidar-los sortir al carrer a manifestar-se?
Aquests són alguns dels dubtes i contradiccions que ens han sorgit aquests dies. Però n’hi ha tot un gruix que ens afecten molt especialment i que són els que voldríem compartir aquí, amb tots vosaltres, perquè precisament apunten a alguns dels eixos de la lluita social que venim fent des de fa anys com a Assemblea Groga de Gràcia. Compartirem, doncs, cinc dubtes i contradiccions amb la voluntat de reflexionar-ne plegats i, sobretot, amb la voluntat de fer un salt valent en la revolució que sembla estem començant a fer per sumar-hi, d’una vegada per totes, moltes de les qüestions socials que fa anys que venim reclamant.
Primera contradicció: mentre el procés independentista ha esdevingut una lluita contra l’autoritarisme i per la democràcia, el govern de Junts Pel Sí s’ha carregat la democràcia al debat educatiu i a la governança de les escoles públiques. El govern ha organitzat un referèndum per donar veu a una pregunta que compta amb una amplíssima base social i, en canvi, el 19 de maig de 2016 Junts Pel Si i el PP van impedir que tirés endavant el debat (el debat!) al Parlament de la ILP Educació que havia recollit 95.000 signatures. Per què hem dit sí a la iniciativa popular independentista i no a la iniciativa popular en favor de l’educació pública? Però també en el si de les escoles públiques el funcionament democràtic ha estat substituït per una lògica piramidal inspirada en la gestió empresarial que ha donat poder absolut a les direccions en detriment dels claustres i els consells escolars. En aquest sentit, LOMCE, LEC i la política del govern català han anat de la mà per desterrar un dels tresors més valuosos que tenia l’escola pública com era el seu funcionament horitzontal, democràtic i plural. No podem aclucar els ulls: el Departament d’Ensenyament n’ha estat el principal instigador i executor.
Segona contradicció: mentre que, davant les calúmnies i provocacions d’Albiols, Dastis i tants d’altres, ens hem alçat com una sola veu per defensar la immersió lingüística com a excepcional eina de cohesió social a través de l’escola, per contra, el govern de Junts pel Sí ha dut a terme una de les polítiques educatives més brutalment segregadores que mai no havíem vist. El govern català ha incentivat la segregació social, en primer lloc, a través del seu suport incondicional als concerts educatius que no només promouen les diferències de classe i cultura sinó que les institucionalitzen. El govern català, en segon lloc, ha dut a terme una aguda i gradual desinversió estructural en l’educació pública que l’ha deixat a punt del col·lapse i que ha promogut un dels efectes (provocats) més perversos i segregadors que actualment viu l’escola pública: els copagaments de les famílies. Sense ells les escoles públiques es col·lapsarien, i amb ells les pròpies famílies generem diferències abismals entre escoles públiques i som les executores d’una privatització de l’escola pública des de baix. Finalment, és el govern català el que, a través d’una política d’innovació educativa inexistent o parcial, intermitent i asistemàtica, ha generat el desembarcament de projectes de política educativa privats i el sorgiment de la segregació pedagògica (i social) d’una tercera xarxa dins el parc escolar: el de les escoles innovadores. Hem de preguntar-nos, doncs: ¿està la nostra política educativa cuidant la cohesió social que tant hem gallejat amb la immersió lingüística o, ben al contrari, està potenciant les desigualtats com mai no s’havia fet abans?
Tercera contradicció: davant, novament, les calúmnies i provocacions d’Albiols, Dastis i tants d’altres, sobre l’adoctrinament en el si de l’escola catalana, ¿girarem els ulls als programes d’Educació Financera als instituts que promou el govern amb l’ajuda de banquers o a la impartició de Religió catòlica també als instituts amb mestres que venen directament proposats per la diòcesi? El govern català ha renovat el continguts dels currículums amb matèries directament dictades pel món financer i l’Església i, per contra, ha eliminat la Història de la Filosofia de la fase general i obligatòria de la selectivitat. La política educativa del darrer govern i els anteriors ha promogut el desembarcament de missioners de la paraula del capital i la paraula de Déu a les escoles públiques, ja sigui per desplegar fil per randa la LOMCE ja per promoure programes propis com l’EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya), un partenariat públic-privat format per la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Financers, el BBVA, CaixaBank, Banc Sabadell, Santander i Caixa Enginyers, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i la European Financial Planning Association, per fer arribar, de forma gratuïta i amb professors voluntaris, educació financera d’una línia econòmica molt concreta —com molt bé ha denunciat la Plataforma per una Economia Crítica i Plural— a centres educatius. De ben segur que els mestres i les escoles no adoctrinen, però el desplegament legals i els programes especials del govern sí ho han fet. Són adoctrinaments institucionalitzats i no podem fer veure que no existeixen.
Quarta contradicció: ens sabem segrestats per un estat rígid, corrupte i autoritari que treballa per al capital i, per contra, no veiem que de fa anys s’està construint una nova arquitectura del sistema educatiu català que promou també l’autocràcia i el negoci. Ho hem viscut amb el decret de direccions que ha donat poder absolut als equips directius; amb la inhibició de la política d’innovació educativa que ha permès el desembarcament dins l’escola pública de fundacions privades i els diners de La Caixa; amb el projecte de decret de menjadors que pretén externalitzar a grans empreses de càtering el gran negoci del temps del migdia; o amb la promoció d’una autonomia de centre de caire liberal que converteix les escoles públiques en pseudo-empreses que gradualment passen a estar més preocupades per la gestió i la cerca de recursos que en la pedagogia. Així, per una banda lluitem contra un estat al servei del poder, les portes giratòries i el capital i, per l’altra, som testimonis de com l’escola pública és conduïda gradualment cap a una lògica similar on l’administració es reconverteix en un agent que fa polítiques directament encaminades a afavorir els negocis privats.
Cinquena contradicció: pensem que estem fent una revolució als carrers que són i seran sempre nostres i, per contra, veiem com l’avantguarda de la innovació que està arribant a l’escola pública, el tsunami educatiu que tant insistentment propaguen els mitjans de comunicació, no ha centrat la revolució pedagògica en l’emancipació dels individus i la transformació d’una societat en plena crisi, sinó en educar els nostres fills per ser flexibles i adaptar-se —repetim, adaptar-se— a la societat del futur. És això veritablement revolucionari? Les escoles i els mestres de la pública s’ha renovat constantment, amb discreció i pas ferm, al llarg dels anys partint sempre d’uns principis de justícia social i de les realitats i contextos socials en què han treballat. No ha fet el mateix el Departament d’Ensenyament, que ha desinvertit fins a límits extrems en l’escola pública, arribant a disminuir en un 97% les partides en innovació i renovació pedagògica. Davant aquesta inhibició de la política pública i davant l’absència d’un model global i sistèmic de renovació, la Fundació Jaume Bofill amb els diners de La Caixa ha desembarcat en les escoles públiques amb el projecte Escola Nova 21, una proposta que defineix nous valors pedagògics i socials no decidits pel govern sinó per un ens privat (patrocinat per La Caixa). Donaria La Caixa diners a un projecte d’innovació pedagògica veritablement emancipador i socialment transformador? A un projecte, per exemple, d’escola feminista, que desmercantilitzés la vida, o que posés el focus més en el pensament crític que en la creativitat? Així doncs, a aquestes escoles públiques que són i seran sempre nostres ¿estem fent realment una revolució o ho estem canviant tot perquè no canviï res?
Un punt de no retorn, una finestra oberta als drets socials
Democràcia, igualtat, pensament crític, desmercantilització i emancipació. Cap d’aquests eixos han estat en l’agenda de la política educativa d’un govern que, en paral·lel, ha dirigit el procés independentista.
Però serem generoses i, passat l’1 d’octubre, no jutjarem el passat. El que farem és mirar de redefinir entre totes la construcció del futur. Aquests dies, des de l’Assemblea Groga de Gràcia ens hem solidaritzat i hem fet nostra la lluita per la democràcia i contra la repressió perquè creiem de debò en la democràcia. Alhora hem pogut ser testimonis de com d’aquesta lluita per la democràcia han començat a aflorar, ben solapades i imbricades, altres qüestions que reclamàvem des de feia anys en la lluita per l’educació pública. Els fets d’octubre no només han estat un punt de no retorn sinó que, sortosament, semblen estar convertint-se en una veritable finestra oberta per trencar amb un status quo complexe que no volem per a ningú. Ara que moltíssims més de nosaltres hem viscut en carn pròpia allò que abans denunciaven tant sols uns quants en les seves particulars travessies en el desert, i ara que des de l’1 d’octubre no parem de viure episodis epifànics sobre el món en què vivim, ¿podem aprofitar aquests aprenentatges socials per repensar quines són totes les lluites socials que, com hem vist a través de les cinc contradiccions esmentades, estan totalment enllaçades amb l’actual? ¿Poden el procés independentista i els fets d’octubre fer-nos repensar de debò en la democràcia, la igualtat, el pensament crític, la desmercantilització de la vida i l’emancipació? ¿Podem demostrar que no estem davant una lluita merament instrumental i que efectivament volem sacsejar el sistema?
No es tracta de demanar-nos que jutgem el passat amb uns aprenentatges que fins l’1 d’octubre la majoria de nosaltres no teníem, sinó d’aconseguir que a partir d’ara apliquem aquests aprenentatges arreu i sempre. Es tracta, per tant, de no permetre que en la nostra realitat social actual se segueixi fent allò del que estem essent víctimes en mans del Govern espanyol, i de no permetre que un hipotètic procés constituent oblidi la resta de drets socials. Així doncs, preguntem-nos: a partir d’avui mateix i amb la llum que ens ofereix la lluita per l’educació pública, ¿volem revertir les polítiques antidemocràtiques, segregadores, adoctrinadores, neoliberals i conservadores que ha dut a terme el govern de Junts pel Sí en para·lel al procés independentista? ¿Es possible, en definitiva, a partir d’ara fer confluir la lluita democràtica i sobiranista amb la resta de lluites socials?