Sóc TEEI des de fa 15 anys, tinc 52 anys i la meva experiència laboral en aquest àmbit ha estat des dels quinze.
Vaig començar les pràctiques a l’escola bressol i ja mai més vaig deixar de treballar amb infants.
He viscut amb ells dècades d’evolució, i després de tants anys he arribat a la conclusió que el més important és l’acompanyament emocional, i això no sap de lleis, ni d’estudis sinó d’experiència.
Mirar-los als ulls i saber què necessiten.
Una abraçada o una paraula amable quan estan en plena rebequeria.
Saber deixar els teus problemes a fora de l’escola i donar el millor de tu.
Tot això m’ho han donat els anys d’estar amb ells.
Ara jo no puc estudiar, estic bloquejada mentalment, pels anys, però sobretot per la
pandèmia que estem vivint.
Qui té en compte com ens hem quedat després de patir pèrdues importants de persones estimades?
I les situacions econòmiques difícils?
I sobretot, la pèrdua de la llibertat?
Parlo des de la meva experiència.
Aquesta pandèmia, als meus fills i a mi ens ha tocat de ple.
He viscut en primera persona la soledat de l’hospital ingressada, tot el caos del mes de Març i la impotència de tenir el meu estimat Lluís (la meva parella) ingressat a l’UCI i no poder estar amb ell per acompanyar-lo en el seu procés de deixar la vida.
La pandèmia, la malaltia, la soledat i la falta d’abraçades en aquests moments tan durs han fet efecte en mi.
Ara expliqueu-me com puc estar centrada per estudiar?
I jo no sóc un cas especial, sinó un més de totes les persones que estem patint aquesta pandèmia.
La meva família i el meu treball és el que fa que m’aixequi cada dia, és el que em dóna la força per seguir endavant.
Espero i desitjo poder conservar la feina que tant m’agrada i tant m’ajuda.
Finalment, vull que sapigueu que no és que no vulgui estudiar, és que no puc estudiar, ja que no puc concentrar-me, i aquest és un dels efectes secundaris que encara arrossego pel fet d’haver patit la Covid, que és molt diferent.
Una TEEI més.
Maribel Z.A.