Una nota de tall, per valorar un munt d’anys d’experiència, no perdre el lloc de treball i ser un número més del sistema educatiu, després de tant temps en frau de llei.
Començo aquest escrit amb molta pena perquè, reflexionant, mai podria haver-me imaginat que arribaríem a viure una situació com la que estem patint totes les companyes TEEIS de Catalunya.
Vaig començar la meva trajectòria professional en una llar d’infants, on vaig passar 15 anys de la meva vida: vaig conèixer molta gent, adults i petits; vaig viure un munt d’experiències enriquidores, algunes de millors i d’altres de pitjors. I, en tot aquest procés, vaig veure créixer els meus fills i vaig formar la meva família.
Després, vaig poder incorporar-me a la borsa de Tècniques en Educació Infantil (TEEI). Vaig estar un any fent diferents substitucions i, en definitiva, coneixent i enriquint-me de la nova oportunitat que se m’havia presentat. Després d’aquest any, vaig arribar a l’escola on actualment encara treballo, després de 15 anys.
Encara que pugui semblar una trajectòria “idíl·lica”, com en tot, ha tingut els seus moments bons i d’altres de no tant, però que en definitiva m’han servit per ser com sóc i per portar la meva tasca endavant de la millor manera que se. Arribar a l’estabilitat no ha estat fàcil ni un camí plànyer. Tot i això, em sento molt orgullosa de dedicar-me a la meva feina i poder ajudar, en la mesura del possible, a créixer i madurar a tants i tants infants.
Però ara em trobo que tota aquesta experiència adquirida, no serveix per a res. Pretenen que persones que porten tota la vida dedicant-se a la cura dels infants, passem unes oposicions que ens jutgin indiscriminadament si ens mereixem o no estar on estem. I penso, això és just? Això és moralment correcte? En cap moment volem dir que no creiem que un procés opositor no pugui portar-se a terme, però, estem segurs que les condicions proposades són les adients?
Veig adequat, si així s’escau, que a partir de cert moment s’estableixi un procés selectiu per entrar a la borsa de TEEI, per a aquelles persones de nova incorporació. Òbviament aquest procés hauria de ser transparent i adaptat a la tasca que es porta a terme. Però aquelles persones que porten tants i tants anys portant a terme la tasca de TEEI, moltes vegades en un mateix centre, de veritat hem de seguir el mateix procés? És a dir, ha de ser un procés igual per a tothom?
A banda de l’experiència ja mencionada, al llarg d’aquests anys ens hem anat formant en diferents àmbits; ens hem anat adaptant a les noves metodologies i maneres de fer; hem anat en remolc dels canvis i transformacions que la mateixa escola ha anat fent. I tot això, encara ens ha donat més bagatge. De veritat tots aquests mèrits, els deixarem en un calaix i ens jutjareu només per una nota de tall? No té cap mena de sentit.
La situació que hem viscut les TEEI (de frau de llei, no ho oblidem) no ha vingut provocada per nosaltres i no és just (ni legal) que nosaltres paguem totes les conseqüències. Crec que la feina portada a terme al llarg dels anys, ja ens ha fet guanyar-nos la plaça. No ens neguem a realitzar cap prova, sinó que crec que aquesta s’hauria d’adaptar i gestionar diferent en funció del tipus de professional: per una banda, aquelles persones de nova incorporació que no han treballat mai i/o fa pocs anys que ho fan i, per altra, aquelles persones que fa molts anys que exerceixen la seva tasca i a les quals se’ls ha de reconèixer els mèrits obtinguts.
I per acabar una última reflexió… on queda la part emocional i afectiva en tot això? El fet de fer tants anys que es treballa en un mateix centre, ha generat en nosaltres un vincle que, en molts casos, podria comparar-se al familiar. Han passat per les nostres aules generacions de famílies, hem vist entrar infants de ben petits i els hem vist marxar, ja crescuts. Hem conegut molts professionals de tot tipus, amb els quals en molts casos hem establert vincles afectius. Coneixem l’escola i el seu funcionament i treballem fa molts anys, cooperativament, per fer-la millor. Però això és igual, és millor moure totes les professionals que porten tants i tants anys en un mateix centre i trencar tots els llaços, tota l’organització i, en definitiva, tota la feina feta durant tant de temps.
Està clar: és molt més important obtenir una nota i convertir-nos en un número més del sistema educatiu.
Cristina Sánchez. (una TEEI més)