PQPIs, quan els polítics fracassen i les necessitats imperen

 Ja fa prop de vint anys que el sistema educatiu va patir una de les seves transformacions recents més profundes l’anomenada reforma educativa, també coneguda com a LOGSE. Aquella reorganització, fortament discutida per mestres, alumnes i famílies, va acabar sent implantada i va comportar a la pràctica l’allargament de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, així com l’entrada d’alumnes als IES amb només 12 anys. Aquesta mesura no va preveure ni tenir en compte una realitat que, els que aleshores fèiem aquell ja prehistòric vuitè d’EGB, vèiem en alguns dels nostres companys de classe: fort rebuig escolar, conductes disruptives, absentisme, profund desinterès cap a qualsevol de les matèries… Aquells joves d’EGB van anar a parar als 14 o 15 anys a l’antiga FP1, on molts van aprendre amb èxit un ofici, d’altres, després d’un any deambulant de plaça en plaça o atrinxerats al sofà de casa, van acabar treballant d’aprenents i promocionant en el seu àmbit laboral.

 Realment els dos anys de buit legal que no els permetia treballar de manera regularitzada era un escull absurd del sistema, però val a dir que la majoria de casos que jo coneixia es van resoldre amb estratègies individuals i familiars ben portades. El gran fracàs del que va venir després, la LOGSE, fou pensar que aquells nois i noies que començaven a estar desmotivats amb 12 anys i que amb 14 s’oposaven al sistema escolar, bé enfrontant-s’hi o bé fent-se fonedissos, se’ls havia de fer passar per dos anys més d’ensenyament obligatori en un centre més gran i massificat com són els IES. Així, les ments que dissenyaven polítiques educatives van pensar que calia ajustar els temps d’estudi a l’edat laboral i que, per tant, els i les joves es plantessin amb 16 anys i un graduat en ESO sota el braç, davant d’una “àmplia” gamma d’opcions: fer batxillerat o accedir a un grau mitjà de formació professional. Potser els legisladors es van encegar i van creure que la seva reforma era infal·lible, però el resultat indiscutible és que aquells dos o tres companys refractaris de 14 anys de vuitè d’EGB s’han multiplicat en l’actual ESO de manera exponencial, i que, davant d’aquest fet el sistema educatiu, ha hagut d’anar adaptant-se amb pedaços mal cosits, ja siguin aules d’acollida, desdoblaments, aules obertes o Unitats d’Escolarització Compartida.

Quan dic mal cosits no estic afirmant que des de les mesures d’atenció a la diversitat no s’hagi fet una bona feina, però, és evident que han estat serveis mal planificats, escassament regulats, rarament dignificats i quasi sempre mal dotats de pressupost. Una bona prova d’això és que han estat unes de les primeres betes tallades per les tisorades del Departament. Ara bé, la bomba, el tsunami, el fracàs en majúscules d’aquest sistema educatiu va ser preveure que calia tenir el certificat d’ESO com a clau que obria totes les portes de la formació postobligatòria especialitzada en oficis. I tot plegat va quedar demostrat quan, fa gairebé 5 anys, les dades van caure com una pesada llosa sobre aquest país i es va fer públic que el 30% de l’alumnat d’ESO no obtenia el graduat. Què calia fer aleshores? “Com a mínim l’ESO, – havien repetit docents i famílies fins a la sacietat-, si no no faràs res a la vida…” No deixa de ser curiós que la notícia arribés quan precisament complien 16 anys els i les primeres alumnes que havien començat la escolarització amb la LOGSE totalment implantada.

 La resposta institucional a aquest fet ha estat un autèntic desastre. Si bé durant algun temps iniciatives com les Escoles-Taller o les Cases d’Oficis havien anat orientant i formant joves que s’havien quedat al marge del sistema educatiu cap a una sortida laboral propera, el punt i final del finançament europeu a aquestes accions formatives i la impossibilitat d’assumir l’allau de nois i noies sense l’ESO i, per tant, amb les portes tancades a la formació professional,pronosticava una situació de cul de sac certament complicada. En aquest context apareixen els PQPIs (Programes de Qualificació Professional Inicial). La idea és francament bona: oferir als i les joves una formació en oficis que acredita un nivell inicial de la professió i també un reforç de les matèries instrumentals bàsiques que facilita l’accés al grau mitjà de formació professional. En els últims anys, de fet, han proliferat aquests programes arreu del territori i s’han revelat com un trampolí exitós que ha recuperat un gran nombre d’alumnes cap a la formació reglada amb una dosi de confiança i autoestima difícil de copsar per cap informe PISA ni cap altre baròmetre dels que manegen els estadistes actuals. Però, un cop més, s’ha menyspreat el recurs.

D’una banda se li reconeixen totes les bonances, però, a dia d’avui, els PQPIs s’han finançat de múltiples maneres i això es tradueix en inestabilitat, imprevisibilitat, equips formatius canviants i desconcert. En el cas de Valls la situació es preocupant doncs l’oferta de PQPIs es molt escassa en relació a les necessitats detectades. Així, de cara al curs 2012-2013, de moment, només es mantenen dos PQPI’s a l’IES Jaume Huguet, un de Serralleria i un altre d’Instal·lacions Elèctriques i Manteniment. En canvi, els tres PQPIs que s’han fet fins ara a Casa Caritat (Forn i Pastisseria, Instal·lacions elèctriques i Perruqueria i Imatge Personal) que estan subvencionats pel SOC i autoritzats del Departament d’Educació estan penjant d’un fil. Pel que sabem a hores d’ara, el Departament de Treball ha eliminat tota aportació econòmica a aquests cursos de cara al 2012 i, per tant, no hi ha calers ni capacitat per ofertar-los al jovent de Valls. Aquesta realitat es torna especialment virulenta en el cas de les noies que no han obtingut el graduat, ja que existeix el risc que desapareguin les dues ofertes formatives més sol·licitades per elles: Perruqueria i Imatge Personal, i Forn i Pastisseria.

 Si l’Estat no es responsabilitza del que ell mateix ha creat en matèria de política educativa, si la Generalitat tampoc assumeix que cal donar una expectativa de futur als joves que no tenen la titulació més bàsica exigida, si l’Ajuntament de Valls no planteja cap tipus de política educativa a nivell municipal que asseguri una societat inclusiva i cohesionada, potser cal que ens preguntem: Què ens queda? Qui ha fracassat? Per a què ens serveix tenir uns representants polítics del mateix color a les diferents administracions? Qui ha d’assumir aquesta responsabilitat? Qui donarà la cara davant dels nostres joves i les seves famílies? Com a pares i mares, com a professionals de l’educació, com a ciutadans de Valls i l’Alt Camp no podem acceptar les úniques respostes que portem sentint durant els darrers mesos: “contenció del dèficit, hem d’esperar, l’Estat Espanyol no ens paga el que ens deu, ja mirarem de reunir-nos, a tot arreu estan igual, no s’hi pot fer res, em sap greu, aquesta no és la meva àrea, per a això no hi ha ni un euro… 

 Ara més que mai calen polítiques educatives i polítiques socials a l’alçada de les circumstàncies… no ens serveixen ni els fracassos ni l’espera mediocre sota el paraigües del “està tot fatal”. 

Manel Nicolàs Garcia Mestre de la Unitat d’Escolarització Compartida Casa Caritat-Ajuntament de Valls