Materials per a la coeducació. Centre Dolors Piera d’igualtat d’oportunitats i promoció de les dones. Universitat de Lleida. La pedagogia incideix sobre el procés mitjançant el qual es produeix el saber, sobre el com s’ensenya, dos aspectes que no poden ser separats del què s’ensenya i del com s’aprèn. Per això, la pedagogia constitueix, tant des d’una perspectiva crítica com des d’una perspectiva feminista, l’àmbit fonamental dins del qual pot produir-se un canvi educatiu i social. És l’àmbit en el qual es poden portar a la pràctica visions del món noves i divergents. Ambdues concepcions, la crítica i la feminista, intenten abordar les macroqüestions de l’ensenyament, com ara les relatives a les institucions i a les ideologies dins de les quals es mou la pedagogia.
Tot partint de la premissa comuna que l’educació no és neutral, els paradigmes crític i feminista intenten establir relacions entre els macroaspectes i els microaspectes del món educatiu, desenvolupant les seves pròpies visions sobre l’educació. Unes visions que estan distanciades entre si, si bé comparteixen certs trets, com ara la ja esmentada no neutralitat de l’ensenyament o la centralitat que atorguen al procés de producció i reproducció del saber.
La pedagogia crítica es caracteritza per la seva diversitat i per les figures individuals que la representen. Així, autors com Giroux i MacLaren són teòrics compromesos amb una visió política, centrada especialment en les diferències de classe, unes diferències que l’educació tendiria a perpetuar. En conseqüència, la seva perspectiva cerca més l’articulació d’un projecte pedagògic que d’una pràctica pedagògica. No es tracta tant de delimitar línies orientadores per a l’activitat docent com d’elaborar una visió social per al treball del professorat. Des d’un altre punt de vista, Paulo Freire i Ira Shor incideixen en oferir indicacions pedagògiques, construïdes a partir de la seva pròpia pràctica, que puguin servir d’ajut a altres persones educadores, de manera que teoria i pràctica es presenten indissolublement unides. Tant Shor com Freire plantegen la pedagogia com una recerca de formes d’ensenyar coherents amb llurs plantejaments polítics. Desenvolupen així pràctiques com els treballs col·lectius i cooperatius, i la instrucció i avaluació a càrrec dels companys i la resta del grup.
Sandra Acker resumeix els que ella considera els tres principals marcs teòrics feministes occidentals en relació a llurs implicacions educatives: les feministes liberals, que utilitzen conceptes com igualtat d’oportunitats o discriminació i les estratègies fonamentals de les quals passen per aconseguir una modificació de les pràctiques de socialització, tot utilitzant la legislació pertinent; les feministes socialistes, que analitzen el paper i la funció de l’escola en la perpetuació de les divisions de gènere de la societat capitalista; i les feministes radicals, centrades, fonamentalment, en la monopolització masculina del saber -i, per tant, de la cultura- i en la política sexual que es du a terme en les escoles. Llurs estratègies consisteixen en situar en un primer terme els problemes de les dones i les noies.
Noves veus han començat a sorgir dins de l’anomenat feminisme postestructuralista en l’àmbit educatiu. Un moviment que, a països com ara Itàlia, està assolint un gran desenvolupament és el de la pedagogia de la diferència sexual. Es tracta d’un moviment que situa a la base la relació entre ensenyants, tant a nivell de l’elaboració teòrica com de les realitzacions pràctiques i que parteix de la constatació de que, fins i tot la pedagogia més crítica, aquella que reconeix la pluralitat i la diversitat que connota el subjecte del procés cognitiu, està lluny de reconèixer la diferència primera i fonamental, que és la diferència sexual.
És per això que pensadores, pedagogues i professores consideren que cal resituar sota una nova llum el tema de la “Paideia”, l’acció d’educar i de transmetre. Per a dur a terme aquesta tasca, esdevé fonamental assignar significació social a la pròpia professió, així com a la important presència femenina en les institucions formatives, una presència a la qual s’ha de dotar d’entitat simbòlica, per tal que pugui transformar la realitat educativa.
Parlen les dones
Document 3
Enllaços
http://books.google.es/books?id=BxFjx9BpF00C&pg=PA100
http://www.fyl.uva.es/~wfilosof/textosense%F1anza/foucault.doc.
http://books.google.es/books?id=qshwy-zUx9UC&pg=PA22&lpg=PA22