Recollim aquest article de Francesc Imbernón, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, publicat al Diari de l’Educació
Una reflexió implescindible per a l’anàlisi de quina és la gestió educativa que s’està duent a terme actualment per part del govern
Crec que hi ha una reflexió que hem de fer de la situació de l’educació escolar, i com s’està portant a terme en els darrers temps. Per una banda, hi ha un desenteniment de l’administració pública; de l’altra, un augment de la iniciativa privada. I, en honor a la veritat, és una experiència ja coneguda en altres països on predominen polítiques neoliberals o neoconservadores. Alguns ja estan en alerta denunciant el que va començar sent una ajuda i s’ha anat convertint en una altra cosa. M’explico.
La gestió privada ja no es fa oferint beques d’estudi, donant suport a programes de millora de la infraestructura escolar, proporcionant equipaments i materials didàctics, sinó implicant-se en les polítiques i pràctiques de la innovació, en les estructures escolars, en la gestió de les escoles i en la formació del professorat del sector públic. I, per què aquest interès actualment? S’està externalitzant l’educació escolar? Augmenta la despreocupació dels responsables públics en educació deixant en mans del mercat l’educació d’una determinada població infantil i juvenil?
Ja sigui a través de mitjans de comunicació o de xarxes socials, veiem tots tipus d’empreses que s’estan introduint d’aquesta forma en les escoles. No únicament les properes: Banc de Santander, editorials, Fundació Telefònica, La Caixa… sinó també d’altres més llunyanes, aquí i en altres països, com Google for Education a Espanya i al sud d’Europa, Samsung (amb projectes de tauletes), Disney, Microsoft, Apple, Cisco, Huawei, Nestlé, Unilever, McDonals… I les que aniran venint. Amb ampul·losos conceptes de màrqueting: escola intel·ligent, escola digital, la revolució digital, tecnologia avançada a les escoles, innovació del futur… La tecnologia i la innovació són les paraules clau d’aquest desembarcament.
I el producte es ven amb un màrqueting educatiu que promet treballar de forma col·laborativa, atenció individualitzada, innovació necessària, millora de l’autonomia o augmentar la motivació entre altres conceptes que atrauen al possible consumidor escolar (encara que la nova terminologia parla de coproductors actius). Es ven com una Responsabilitat Social Corporativa, amb un enfocament més de participació que els típics apropaments als clients escolars i escoles (per exemple, per les vendes o regals). Sembla ser una nova participació comercial més subtil d’una futura audiència captiva. O una certa mercantilització.
I amb això no vull dir que les aportacions no siguin atractives, per suposat que sí, sobretot quan a moltes escoles hi manquen recursos. Hi ha un abandonament del sector públic i hi ha desigualtats en el finançament entre les escoles i els territoris. Per tant, aquestes firmes arriben com a salvadores del desastre educatiu creant una imatge positiva de la marca.
No demano que es retirin, demano una reflexió i no acceptar-ho tot perquè ens venguin que estem desesperats i impotents amb els errors dels governants del sector públic i la seva falta d’implicació de tota mena. Amb els nous governs ja situats han arribat articles i papers dirigits als governants que demanen que les empreses s’han d’implicar més en l’educació i aportar coneixements i fons, ja que són ells els que tenen influència educadora. I diuen que són els millors aliats i promotors de les polítiques i gestors públics (i aquests responen que està molt bé i que hi donen suport. Mira quin estalvi!). També s’argumenta que busquen millorar l’equitat en l’accés a una educació d’alta qualitat (quan poden provocar molta desigualtat entre les escoles públiques). Això s’està dient i rep aplaudiments quan és possible que al darrere hi hagi una certa olor a desconfiar de l’eficàcia i l’eficiència del sector públic. Són els salvadors de la nova qualitat educativa i de formar bé el professorat (comptant amb determinats sectors privats o semiprivats).
El meu dubte raonable, després de la reflexió anterior, és si es treballa per a les escoles o per a fixar una imatge social filantròpica amb la retòrica del patrocini, mitjançant l’accés a molts professors i professores i a milers d’infants. Però no hem defensat que l’educació ha d’estar al servei de finalitats socials més generals amb la ciutadania i amb una missió pública de l’escola més que no pas amb interessos privats? O no?
Ja ho sé i, en sóc conscient, que estem en un economia del coneixement globalitzat, però això no implica que els gestors públics es desentenguin de ser proveïdors del servei públic al qual es deuen i que s’emmirallin amb el servei privat i li encomanin la tasca educativa. És possible que no tinguem remei i que això sigui un futur d’apropament a la privatització, però crec que la gestió pública ha d’establir un límit entre allò públic i allò privat. El gestor públic està obligat a intervenir per regular la intervenció privada i evitar la polarització educativa que repercuteix en la social (escoles millors i escoles pitjors, escoles innovadores i escoles que ho són, escoles esponsoritzades i escoles que no, escoles amb formació i escoles que no…).
El gestor públic no pot caure en els discursos sobre modernització i eficiència que fan altres millors que ells.
La pregunta clau és quin tipus d’escola volem i quina societat volem. I no és una qüestió d’anar en contra de les empreses que poden fer un servei sempre gestionat pel gestor públic, sinó que és una qüestió d’ètica i valors i, que no ens enganyin, no és d’eficiència i rendiment.