Obrim les escoles, infectem-nos

Com que sembla i és evident que no explicar les coses fa que aquestes no existeixin, ens caldrà començar a parlar d’educació en temps de coronavirus, tot dient obvietats que no són notícia, però que s’han produït mentre els carrers eren buits de gent de totes edats i les escoles i els instituts eren plens de vent pausat.

Sense cap pla per part del Departament d’Educació sobre la digitalització de l’ensenyament en aquest país, amb una formació desmuntada en època de retallades i unes instal·lacions, a nivell digital, a què caldria aplicar el prefix ‘infra’ per apropar-nos a la seva definició, des del primer moment en què es van suspendre les classes i se’ns va confinar a casa, el professorat de totes les edats de l’ensenyament a Catalunya ens hem adequat a un món que, ja ho dic ara i aquí, no és el futur i és ple de mancances bàsiques per fer una educació mínimament de qualitat, perquè la qualitat bàsica de l’ensenyament no són els lluentons que aporta la tecnologia sinó la humanitat que som capaços de donar i rebre.

Ho hem fet en un temps rècord, amb proves i errors, sovint amb equivocacions que ens han fet recomençar des de zero uns quants cops amb la consegüent pèrdua de feina feta, sense condicions a casa en molts casos… però ho hem fet, posant-hi molt més temps del laboral, moltes més hores de les que destinàvem a la nostra feina, fent jornades maratonianes i treballant sense parar, a voltes, caps de setmana, festes i quan calgués; i ho hem fet mentre la nostra motxilla es va omplint d’un pes molt angoixant, el de saber que tot i l’esforç, no arribarem a tot l’alumnat, i en perdrem del camí; i per cert, no hem demanat res a canvi. Perquè, malgrat la imatge que l’ultraliberalisme militant ha construït i estès entre la població de la professió de mestre, a les aules majoritàriament no hi ha dropos i dropes amb set de vacances i gana de fer poca feina, sinó un dels grups humans més compromesos amb l’esdevenidor del món on vivim, tant a nivell laboral com a nivell humà.  

Fa dies que sentim diverses propostes sobre el món de l’educació que venen d’àmbits diversos que alguns cops havíem identificat com a propers a la defensa de l’escola pública per a tothom. Ara, els han fet cas, però només en la part que més s’assemblava a la part del seu discurs equiparable al que personatges com Donald Trump han popularitzat aquestes darreres setmanes. “Obriu les escoles”, deien. I per dir-ho, en el cas dels nostrats, utilitzaven un argumentari que no era de l’extrema dreta ni de la dreta sinó tot el contrari. Calen munts de mestres i professors més, calen canvis en els espais docents, calen gran inversions en educació i… que s’obrin les escoles ja! El poderet catalunyès els ha fet cas: “Que s’obrin les escoles ja!”, però la resta d’argumentari ja l’aplicarem un altre any. Ja ho sabíem els que dèiem que no, però, i això és el més trist, també ho sabien els que ho demanaven. Esperem, asseguts per no cansar-nos, els seus articles indignats perquè només els han fet cas en el titular…

Què ha passat? Per què és així? Doncs perquè del que es tracta és de simular una falsa normalitat en què les escoles-magatzem facin aquesta feina mentre pares i mares tornin a la feina, tornin a produir. Cal que sigui així perquè la despossessió dels darrers decennis ha portat a una reducció dràstica de les possibilitats d’estalvi de les famílies i és impossible aguantar més confinats sense ingressos producte del treball.

O ho expliquem clar o ens estem fent trampes al solitari. L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina. I força paraules de moda, i força tecnologia secreta (se’n parla, però pocs la veuen) i sempre a punt la privatització. Perquè tenen ben a punt quin és el canvi radical que cal a l’educació d’aquest país i aquests canvis tenen només el camí d’externalitzacions, treballadores fora de conveni i privatitzacions directes.

Els principals arguments de la crida a obrir les escoles se sostenien, d’una banda, en la necessitat de la conciliació familiar, i d’una altra, en l’agreujament de les desigualtats si es mantenia el tancament. I sí, no negarem que són aspectes que haurien d’ajudar a posar damunt de la taula el debat sobre la conveniència d’obrir els centres. Ara bé, aquestes problemàtiques són noves? Doncs ni són noves, ni l’escola pot ser l’únic agent que ha d’intervenir en trobar-hi una solució. Des de sectors implicats en la defensa de l’ensenyament públic fa molts anys que es fan crides a mobilitzar-nos per exigir que els governs de torn prioritzin polítiques educatives que beneficiïn tothom, però sobretot qui menys té. Ja fa massa temps que la resposta a aquestes crides ha estat escassa i han evidenciat que la millora educativa no interpel·la la majoria. Per això el govern ha pogut continuar desfent a l’ample. Siguem rigoroses, de veritat pensem que el problema de la conciliació no existia? Com hem pogut ignorar fins ara el fet que pares i mares hagin de treballar dobles jornades (bé, en el cas de les mares, triples) per poder fer front a les despeses bàsiques sense que ningú s’hagi preocupat per la seva conciliació.

Quan és evident que l’educació mai no ha estat una prioritat en aquest país, no podem reclamar solucions a cop de titular si no ens volem trobar en un debat dicotòmic que només facilitarà que el Departament carregui directament cap al col·lectiu docent i cap als centres, i així ho constata la intervenció del director general de Centre Públics a la televisió pública catalana dissabte 12 de maig, on es va evidenciar la falta de planificació quan va tirar pilotes fora apel·lant al Decret d’Autonomia de Centres, un articulat de la LEC fet a mida perquè no els calgui assumir responsabilitats i que ajuda a perpetuar la segregació escolar, ja que no tots els centres tenen les mateixes condicions d’autonomia.

També sobta que el reclam de l’obertura se centri bàsicament en Primària i Secundària. Si de veritat el que ens preocupa són les desigualtats, no podem obviar com la crisi actual està afectant l’educació d’adults en tots els seus vessants: aprenentatge de la llengua oficial a les Escoles Oficials d’Idiomes, educació a les presons, títol de l’ESO, accés a cicles i universitat, una formació que també afavoreix la reducció de les desigualtats. Sincerament, ens dona la impressió que aquest sector no compta perquè està en el grup de mà d’obra barata, tan necessària per mantenir el sistema, i en canvi el que ens interessa és que pares i mares puguin continuar amb la producció com si res estigués passant.

I dit això, i tant que el col·lectiu docent, en la seva totalitat, volem tornar als centres. Ho faríem de grat si no haguéssim experimentat de primera mà com les compareixences mediàtiques s’allunyen sempre d’explicar la realitat. Hem viscut l’anunci de l’enviament d’ordinadors i connexions a “totes” les llars, i això no ha estat així, tot i que és clar que se n’han fet “moltes”. Hem viscut com la Conselleria tenia intenció de deixar milers d’infants sense docent perquè va decidir aturar les substitucions —cal recordar que el professorat som persones, ens posem malaltes, no som immunes a la COVID-19 i tenim les mateixes afectacions que la resta d’humans— i si no arriba ser un cop més per la lluita, no s’haurien tornat a activar. Hem viscut com el contracte que el Departament d’Educació va fer amb Telefònica no ha funcionat, i la subcontracta que aquesta gran empresa va fer ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi molts nens i nenes sense connexió. Hem viscut el desconcert, les informacions contradictòries, l’haver de donar la cara davant famílies que també necessitaven respostes. Hem viscut com ha costat que s’organitzés el procés de pre-inscripció, com les persones de direcció assignades per dur-lo a terme s’han passat dies als centres esperant els EPI promesos. I enmig d’aquesta angoixa, arriba el reclam per obrir escoles i la resposta somrient del Departament dient que sí, que ja va. Som-hi doncs, obertes les escoles, infectem-nos!, i somrieu…

Marta Minguella Rebull i Jordi Martí Font són professors, membres de la secció sindical “Deixa de ser una Illa’ i de la Federació d’Ensenyament de la CGT de Catalunya