Jordi Gil. Revista Catalunya. Un fet sorprenent, i que es pot considerar mèrit del Departament d’Educació des de l’inici del confinament, és que no s’hagi produït un rebuig frontal des de l’opinió pública. Un altre fet que sobta és que certa gent, de la que s’espera una mirada crítica, hagi ajudat a fer de palanca a l’administració per ajudar a fer creïbles les falsedats en què s’apuntalen els seus missatges.
A dia d’avui continua la insistència del Departament d’Educació per fer creure que als centres hi ha una situació de normalitat, tot i el context de pandèmia. Alguna cosa falla quan aquestes declaracions coincideixen amb la convocatòria d’una vaga educativa, que de moment es concretà els dies 9 i 15 d’octubre, però que no es descarta que n’hi hagi més. I aquesta vaga no surt del no res, sinó que fa evident una situació en els centres que aviat es farà insostenible.
“el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç del professorat”
Primer de tot posem en context la situació actual. Arran de les retallades del 2008 la inversió per alumne per part del Departament ha baixat de forma alarmant, tot i l’augment d’alumnat que ha absorbit l’educació pública. Durant tot aquest temps, el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç d’un professorat que a costa de la seva vida personal, ha aconseguit amagar les mancances d’un sistema que, d’altra manera, faria aigües.
Amb aquest escenari arriba la pandèmia de la Covid-19 i el Departament d’Educació decideix que no cal aportar cap recurs més per afrontar un curs que es preveu que serà dur i en què es poden produir moltíssimes baixes (per ser justos, sí que ha augmentat el número de docents, però la xifra és irrisòria, no arribant ni a l’augment d’un per centre). És evident que, un altre cop, el departament ho juga tot a la carta de la pressió sobre els docents, i sotmetent-ho públicament a la responsabilitat del col·lectiu. Un missatge paternalista que cala fort, i així es va reproduint en forma d’eco “els sanitaris ho van fer, ara toca a mestres i professors”, i així és com delega en aquest col·lectiu la feina d’amagar la merda sota la catifa perquè tot continuï «igual».
El menyspreu de l’administració cap a les seves treballadores es va enfortint amb la connivència de tots i totes, i el llistat de vulneracions dels drets laborals del professorat per part de l’administració va en augment, produint-se situacions com obligar el personal vulnerable a anar a treballar, a trencar contractes de substitutes nomenades al donar positiu per coronavirus, etc.
Ara ja podem afirmar que el decret d’autonomia de centres és un win-win per al departament. Permet al govern situar-se en la inacció mentre que redirigeix les responsabilitats de l’organització dels centres escolars a unes direccions desemparades. No només això, si no que les poques directrius del l’administració, que arriben per roda de premsa, (mai per canals oficials), han estat erràtiques i han anat canviant fins l’últim moment.
A hores d’ara, segons dades del departament hi ha 2013 grups confinats, que es tradueix en 48.067 alumnes que a dia d’avui s’han de quedar a casa. Alumnes que en molts casos no tenen mitjans per connectar- se, alumnes que el Departament no els garanteix el dret a l’educació.
Assumir sense cap tipus de crítica que davant l’actual situació no cal fer cap inversió extra en educació per baixar aquest número, i parlar dels grups confinats a nivell macro, és assumir el relat de la gestió del servei públic en clau mercantilista i d’eficiència econòmica i honestament, crec que aquest hauria de ser l’últim dels criteris per fer valoració d’un servei públic. Sóc conscient que aquest any serà difícil i s’hauran de tancar grups, però fa mal assumir que sense cap tipus de prevenció, i amb una inversió en recursos tan minsa com la que ha fet el Departament, 1.200 grups confinats en tres setmanes són tot un èxit.