CARME BERNAT MATEU | La Directa. L’organització de dones llibertàries Mujeres Libres, vigent durant la Guerra Civil, fou un dels primers grups específicament femenins amb una afiliació nombrosa. Va ser una resposta col·lectiva, autònoma i innovadora al patriarcat imperant.
La seu més emblemàtica del moviment llibertari a Barcelona durant la Guerra Civil, situada en la Via Laietana, fou presa per una dona. Concha Liaño, militant de Mujeres Libres, es trobava alçant barricades davant la casa Cambó el 19 de juliol de 1936. Com que les organitzacions obreres i els grups antifeixistes encara no disposaven d’armes, volien aconseguir un edifici per llançar rajoles i llambordes des del terrat. Així, Concha Liaño s’apropà al portal de la casa Cambó amb la seua petita pistola 65 de nacre. Quan el pagès obrí la porta, ella li digué que els seus amos no tornarien i que, d’ara en avant, aquella seria la Casa CNT-FAI. El pagès va decidir marxar.
Aquest episodi oblidat va permetre que tant les Joventuts Llibertàries com la CNT i la FAI ocuparen l’edifici que seria el nucli anarquista principal durant la contesa bèl·lica. Mujeres Libres, on militava Liaño, comptava amb un petit espai dintre de la casa. Aquesta anècdota és una metàfora de la història de Mujeres Libres dins del moviment llibertari.
Orígens i objectius
Mujeres Libres s’inicià en Madrid la primavera de 1936 amb l’aparició de la capçalera homònima, a mans de les llibertàries Lucía Sánchez, Mercedes Comaposada i Amparo Poch. També brotà a Barcelona quan el Grup Cultural Femení, nascut el 1934, es va fusionar amb el grup madrileny que ja havia iniciat la publicació de la revista i l’expansió de les agrupacions pel centre de la Península. El creixement del col·lectiu es feia patent en cada gira de propaganda de les militants, fins a assolir entre 20.000 i 28.000 associades i 170 agrupacions durant la Guerra Civil. L’organització havia nascut tres mesos abans de l’alçament, però la contesa bèl·lica va marcar notablement la seva deriva.
Mujeres Libres va assolir entre 20.000 i 28.000 associades i 170 agrupacions durant la Guerra Civil. La iniciativa havia nascut tres mesos abans de l’alçament
Les finalitats del col·lectiu eren emancipar la dona de la triple esclavitud a què estava sotmesa (per ser dones, ignorants i productores) i preparar una poderosa aportació femenina a la tasca revolucionària, sempre en relació amb el moviment llibertari. Per aconseguir-ho, dugueren terme múltiples tasques de capacitació femenina amb l’objectiu d’assolir l’emancipació i la màxima expressió de llibertat de les dones, a més de les activitats de rereguarda a les quals es veren abocades per la conjuntura bèl·lica.
L’associació va impulsar cursos que anaven des de l’alfabetització de les dones fins a la seua capacitació professional en àmbits completament diversos
L’organització Mujeres Libres va impulsar cursos que anaven des de l’alfabetització de les dones fins a la seua capacitació professional (infermeria, puericultura, taquigrafia, mecanografia, comerç, avicultura, mecànica, electricitat, formació social, defensa passiva i cultura general). El programa d’activitats culturals incloïa l’organització d’exposicions, biblioteques ambulants, xerrades informatives i la participació en programes radiofònics, entre altres. En l’àmbit laboral, es van crear borses de treball femení; en el sanitari, col·laboraren en l’obertura i la gestió de cases de maternitat i participaren en la creació d’un Institut de Puericultura a Barcelona. Es van promoure, a més, iniciatives com l’avantprojecte de llei de l’avortament o els alliberadors de prostitució, que foren assumides pel Ministeri de Sanitat encapçalat per l’anarquista Federica Montseny. Consideraven la prostitució com una problemàtica social central amb la qual s’havia d’acabar: “L’empresa més urgent a realitzar en la nova estructura social és la de suprimir la prostitució”. Així, la iniciativa dels alliberadors de prostitució consistia en el diàleg amb treballadores sexuals i la creació de centres de reinserció laboral i social.
Una organització innovadora
La causa de Mujeres Libres introduïa matisos molt innovadors, possibles gràcies a la teorització i la militància prèvia d’anarquistes com Teresa Claramunt i Teresa Mañé i d’altres feministes com Ángeles López de Ayala o Guillermina Rojas. Algunes d’elles van desenvolupar propostes prèvies d’alliberament femení com la Societat Autònoma de Dones de Barcelona o publicacions com la Revista Blanca, imprescindibles per a la posterior configuració de Mujeres Libres.
Una de les innovacions més destacades de Mujeres Libres fou que les seves membres no es consideraven feministes, ja que associaven aquest moviment al feminisme polític burgès de classe mitjana, el qual rebutjaven per les seues limitacions socials. Mujeres Libres perseguia una doble lluita, que unia l’emancipació femenina amb el canvi social revolucionari. Aquesta unió de les dues causes, que es duia a terme en una plataforma exclusivament femenina, era de les primeres experiències de feminisme radical dutes a la pràctica a l’Estat espanyol. Un altre dels aspectes més avançats de Mujeres Libres és que va suposar una primera aproximació al que posteriorment es coneixeria com a feminisme de la diferència: impulsaven l’equiparació humana, l’equilibri entre les essències masculina i femenina, fent una aportació femenívola a un món tremendament masculinitzat. En tercer lloc, preconfigurant noves línies de pensament dels moviments alternatius i les noves esquerres a partir dels anys seixanta del segle xx, el col·lectiu proposava la famosa premissa segons la qual el que és personal també és polític. El procés de dur a la pràctica aquesta premissa en els moviments esquerrans de l’últim terç del segle xx no fou, ni molt menys, lineal: més aviat es va caracteritzar per ruptures i continuïtats destacables entre Mujeres Libres i els nous moviments posteriors. Però aquest principi d’introducció de les pràctiques quotidianes dintre del discurs polític va obrir camins a l’Estat.
Fora del moviment llibertari i de les organitzacions de dones
Autònoma però molt propera a la resta de grups anarquistes, l’organització Mujeres Libres es nodria tant dels ideals i els recursos com de les accions i les esperances que naixien al si de la CNT, la FAI i la FIJL. Malgrat els forts vincles amb aquests col·lectius, no fou admesa com a branca autònoma dintre del moviment llibertari. Els motius oficials giraven entorn la desunió que podria suposar la seua entrada, per l’hostilitat existent entre Mujeres Libres i la FIJL. Les seves membres van detectar crítiques, paternalisme, desinterès i una cooperació escassa de la resta del moviment. Ho van atribuir a la perdurabilitat de prejudicis masclistes i a l’aversió de deixar en mans de dones unes feines que es consideraven de domini exclusiu dels homes.
Les integrants del col·lectiu creien que era el moment de forjar una nova identitat femenina, però també que s’havia de fer al mateix temps que es forjava una nova societat
Les integrants de Mujeres Libres estaven convençudes que era el moment de forjar una nova identitat femenina, però també que s’havia de fer al mateix temps que es forjava una nova societat. Això les va distanciar de la resta d’organitzacions femenines relacionades amb altres moviments o partits polítics. El grup femení anarquista considerava que l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) no concretava la seua orientació ideològica ni la dotava de contingut substancialment revolucionari, sinó que simplement organitzava el servei femení entorn de la guerra. L’AMA, creada pel Partit Comunista el 1933 i liderada per Dolores Ibárruri, rebia el suport del Govern de la República i gaudia d’un estatus oficial. En aquest cas, el col·lectiu anarcofeminista pensava que l’AMA no es dirigia a les dones com a individus amb identitat pròpia, sinó que mantenia un discurs articulat sota la concepció de la feminitat tradicional.
Guerra Civil, exili i llegat
La trajectòria de Mujeres Libres s’estroncà amb la victòria franquista a la Guerra Civil. El febrer de 1939, moltes de les seues militants van exiliar-se i es van dispersar per diverses zones com França i l’Amèrica Llatina. A continuació, participaren en diverses lluites des de l’exili i, durant els anys seixanta i setanta, es formaren agrupacions del col·lectiu a ciutats com Londres i París.
Malgrat tot, en un escenari marcat per la freqüent indiferència del moviment llibertari, pel poc suport entre les organitzacions femenines i per la conjuntura bèl·lica, la tasca de Mujeres Libres va capgirar valors, tradicions i principis que mai no s’havien qüestionat fins aquell moment. A banda de reivindicar la inserció laboral de les dones i la seua col·laboració en les tasques bèl·liques, plantejava fites molt innovadores: unes noves relacions íntimes afectives, el replantejament del concepte de família tradicional, l’apoderament femení impulsat per grups no mixtos, la necessitat d’una doble lluita (anarquista i d’alliberament femení) i la redefinició del concepte de feminitat.
Llegir i recordar les seues membres evidencia que moltes de les seues reivindicacions no s’assoliren durant els anys trenta ni tampoc al llarg de les últimes quatre dècades. La seua història és l’inici d’un capítol que, actualment, continua escrivint-se: un llibre obert que no s’ha tancat, un camí que encara es pot recórrer. Com ja avançaren aquestes pioneres: “La misión de la mujer no es pedir leyes, sino romper todos los decálogos. Crear una vida nueva y libre. Hacia arriba siempre. Nuestro puesto, como oprimidas, al lado de los oprimidos, y lo que podamos tomar o crear por nosotras mismas no esperarlo, como merced, de nadie”.