L’ESCOLA BRESSOL QUE NECESSITEM
En els inicis del mes de setembre, el Síndic de Greuges de Catalunya va emetre un informe extraordinari per analitzar, de forma molt concreta i exhaustiva, la situació de l’escola bressol i l’educació dels infants de zero a tres anys. No és la primera vegada que el Síndic ha manifestat la seva preocupació: en el febrer de 2005 també va emetre un informe sobre el nou model d’escola bressol a la ciutat de Barcelona i la política educativa del Departament d’Educació, a la vegada que sempre ha estat molt sensibilitzat per la situació de la infància. Per altra banda, en el Parlament de l’Estat les negociacions entre els socialistes i IC-IU van arribar a un acord per universalitzar l’escola infantil de 0 a 3 anys i fixar una dotació pressupostària per l’any vinent, a la vegada que s’accepta el controvertit xec-nadó. Des de fa molt temps, i en innombrables ocasions,l’educació i importància dels primers anys de vida de l’infant i la necessitat social i familiar ha estat motiu de reivindicacions, donant lloc a decisions polítiques no sempre ben orientades i acceptades.
Des de la creació dels ajuntaments democràtics, l’any 1979, molts sectors de la societat han reclamat l’educació del 0 a 6 anys. Des de la institucions no es tenia clar quina política aplicar, si bé política assistencial o bé política educativa en quan a les necessitats de la família. Poc a poc es va acceptant que un tret important de l’estat de benestar fos el desenvolupament dels serveis personals i la creació d’escoles bressol. Molts ajuntaments han estat capdavanters i es va conformant una xarxa de qualitat arreu de Catalunya però mancaven ajuts econòmics i una regulació adient malgrat que la Generalitat, quan a l’any 1981 assumeix les competències educatives, promulga Decrets per regular les llars d’infants. Els canvis de política social generen un alentiment de la creació de noves places i les polítiques socials de la família, creant normatives i ajuts desorganitzats que comporta més desori i manca de pressupost. La LOGSE reorganitza l’etapa de 0-6 anys i la valora com completa i posteriorment, la LOECE l’etapa infantil la limita als 3-6 anys, deixant al cicle de 0-3 amb caràcter educatiu i assistencial i esdevé preescolar. Amb el nou govern socialista, la LOE, restableix l’etapa de 0-6 anys, però amb manca d’eixos comuns reals entre els dos cicles, malgrat les intencionalitats. Si la intencionalitat política ha estat no reconèixer el 0-6, de fet, tal com diu Alícia Alonso (GUIX, 30), la desregulació de l’etapa està servida i la pèrdua del caràcter educatiu del primer cicle només és qüestió de temps. Ara ens trobem que tenim un 33% d’escolarització de 0 a 3 anys, corresponent un 14 % a l’escola pública.
Entitats i moviments educatius promouen La Iniciativa Legislativa Popular que va donar lloc a la Llei de creació de llars d’infants de qualitat (2004), amb el compromís de creació de 30.000 places. Però més endavant, en el projecte de Decret que regula el 0-3 (aprovat el 2006), en la fase d’informació pública, es van presentar més de 3.500 al•legacions ja que es considera segregador i no garanteix la qualitat educativa i fa recaure la gestió en els ajuntaments, que no la poden sostenir. En aquest temps, la tipologia i les necessitats de la família han donat un tomb, sorgeixen noves necessitats i així es referma la demanda d’una educació de 0 a 6 anys que té uns components globals educatius, socials i sanitaris que determinen l’evolució de l’infant. És en aquest sentit que cada vegada es fa més pales per part de investigadors i científics que corroboren que en els primers anys de vida és on tenen lloc els processos més essencials de la persona. És aquesta la premissa tant important, la que hauria de guiar totes les actuacions tant a nivell psicopedagògic, com legislatiu i és el referent que determina l’escola bressol de qualitat. Però malauradament són els factors socials de compatibilització de la vida familiar o els horaris que influeixen en les decisions i dificulten la claredat. Segons Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la racionalització dels horaris, la conciliació passa per uns horaris racionals, on les dones i les parelles joves són les més perjudicades, amb uns horaris masclistes. El paper de l’home no hauria de ser d’ajudant de tasques, sinó compartir-les al 50%” (AVUI, 16/9/07). En aquest sentit, és important que hi hagi una llei d’igualtat i crear mides laborals i econòmiques, com els permisos i els ajuts, però si l’home i la dona no tenen uns horaris racionals, tota la resta de mides socials i d’ajut a la família, són pegats.
En aquesta situació, el Síndic ha assenyalat la seva preocupació perquè davant d’aquesta necessitats sorgeixen serveis no controlats, ludoteques o altres serveis que poden ser lesius davant els Drets dels Infants. En aquest sentit, els ajuntaments i la ciutadania haurien de reclamar al govern de la Generalitat una política i un marc legislatiu regulador clars per tal d’endegar accions coherents. Els Ajuntaments han aconseguit esdevenir l’administració més propera als ciutadans i ciutadanes però la manca de directrius de com es planteja la necessitat social d’escoles bressol i la erràtica legislació educativa envers l’educació infantil de 0-6 anys ha significat que hi hagi una mancança greu d’un servei educatiu bàsic. En aquest sentit, la proposta d’actuació de la Diputació de Barcelona (maig 2007) pot ajudar, sobretot, als ajuntaments de mitjana o baixa població, que en són la majoria i tenen pocs recursos, però caldrà tenir en compte que s’ha de partir de premisses tals com la qualitat pedagògica, les ràtios, els i les mestres titulats i avançar en la direcció de la gestió directe. Hi ha ajuntaments que han apostat per una educació de qualitat i cal ajudar-los. Per això, el referent i marc global legislatiu, en educació, hauria de ser el govern de la Generalitat, facilitant la dotació econòmica i legislativa necessària per tal que el 0-3 s’integri en el sistema educatiu bàsic de Catalunya.
Actualment, s’estan destinant forces recursos d’índole diversa als ajuntaments que s’han compromès a fer el desplegament d’escoles bressol. La política de finançament a terços (famílies, ajuntaments i Generalitat), es consolida després d’anys d’implantació i caldrà avançar cap un model gratuït i universal, adequant la política financera amb formules que no gravin al ciutadà, com per exemple, la desgravació de l’IRPF. El sistema de finançament pot determinar l’èxit o el fracàs de municipalització de l’educació infantil de 0-3. Caldrà tenir present, per tant, que l’atribució de responsabilitats a l’àmbit local no tindrà sentit si no s’acompanya dels fons de recursos necessaris per tal que es puguin desenvolupar, sempre en concordança amb una escola bressol pública i de qualitat. El president José Montilla va manifestar: “és més car portar el fill a la guarderia que a la universitat” (EL PERIÒDICO, 15 /9). És possible però també és cert a la universitat es finança el 90% i parlar sobre els costos a 0-3 és molt difícil definir-los, donada la gran varietat de sistemes de gestió emprats a cada ajuntament i, també, cal tenir present quan parlem de costos, que l’alt grau de benefici educatiu i social que comporta l’educació dels més petits, pot contribuir a un futur més esperançador. En l’actual situació, pot semblar que endegar a nivell local una política d’augment d’escola bressol sigui tot un repte. Les declaracions de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu en el sentit que es projecta la construcció de 50 escoles bressol públiques en quatre anys (20 MINUTOS, 7/9) són esperançadores per a la ciutadania, però com ell mateix expressa, hi ha dificultats econòmiques i d’espai. Amb el suport del govern de la Generalitat i la planificació, amb mapa escolar a la mà, que ja la FAVB ja hi ha treballat (estudi 1991-1999), s’hauria de reforçar també la xarxa de serveis d’atenció i suport a la infància i la família, tant sanitaris i socials, com psicopedagògics amb l’objectiu de treballar de forma coordinada amb les escoles bressol.
La gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys pública és possible. No és cap error perquè els arguments i la necessitats hi són ben explícits i, no és de rebut pensar si ens ho podem permetre, perquè tenim a les nostres mans el futur de la nostra societat i no podem obviar una planificació universal dels serveis educatius públics de 0 a 3 anys sense tenir en compte l’eficiència per a la provisió d’un servei públic. Planificar el servei privat només té sentit quan és una opció política amb intenció de flexibilitzar la gestió, però l’opció pública té sentit perquè assegura la qualitat, l’eficiència i la igualtat d’oportunitats. Es constata que la sensibilitat de la societat i les famílies envers l’educació primerenca de 0 a 6 anys té molt clar, i observa de molt a prop, com ha de ser un servei educatiu de qualitat d’escola bressol. Amb professionals estables, de nivell universitari, on la sensibilitat de la relació entre adult-infant ha de ser l’estri de treball per l’assoliment de l’autonomia plaent i les emocions gratificants de l’infant. Cada ú té la seva responsabilitat.
Ferran Aquilina Viñals
Membre Junta Personal Ajuntament Barcelona
-Col•lectiu d’Escola Bressol – CGT
Educador d’Escola Bressol
No és la primera vegada que el Síndic ha manifestat la seva preocupació: en el febrer de 2005 també va emetre un informe sobre el nou model d’escola bressol a la ciutat de Barcelona i la política educativa del Departament d’Educació. El Síndic sempre ha estat molt sensibilitzat per la situació de la infància.
Molts ajuntaments han estat capdavanters i es va conformant una xarxa de qualitat arreu de Catalunya però mancaven ajuts econòmics i una regulació adient malgrat que la Generalitat, quan a l’any 1981 assumeix les competències educatives, promulga Decrets per regular les llars d’infants.