Fa quasi dues setmanes vaig dir que pensava que una de les properes grans batalles en la defensa dels interessos de les classes populars seria la lluita per revertir la nova reforma universitària. Algú em plantejava si aquest conflicte, en el cas que el fem esclatar (cosa que significaria que estem vius), seria una espècie de segona part de la lluita contra Bolonya. Jo crec que no, per moltes raons que no entraré a detallar. No obstant, em prenc la llicència d’esmentar-na tres. La primera és que els governs i rectors de torn ja han aprés la lliçó del conflicte del curs 2008-2009 i jugaran les seves cartes amb la màxima discreció. És a dir, no anticiparan els seus moviments, cosa que ja estem veient ara amb el procés d’aprovació de l’esborrany del Reial Decret en marxa. La segona és que del 2008 cap aquí ha plogut molt. primera_carregaEns han plogut cops de porra i càrregues policials. Hem ocupat places i carrers, aturat empreses, frenat desnonaments mentre conjuntament construíem una diagnosi dels nostres problemes que feia molts anys que no havia estat tant compartida.La tercera la trobem a la política (institucional). Jo no recordo haver vist mai tants companys meus, és a dir, professors i professores d’universitat engrescats en iniciatives d’entrar a les institucions, amb aspiracions fins i tot de guanyar-les i governar-les. Aquí no entraré a donar la meva opinió al respecte. Simplement diré que majoritàriament aquests col·legues busquen identificar-se amb l’esquerra, amb certes lluites socials i amb missatges de canvi de la realitat, ni que sigui de manera suau.
Aquest fet no deixa de ser rellevant per la lluita que ens ve a sobre ara, amb tot això de l’Estratègia Universitària 2015 i la reforma dels plans d’estudi. En els propers mesos segurament s’acceleraran un seguit d’iniciatives adreçades a fer una universitat més elitista, com a mínim en els nivells superiors dels estudis, en els que es s’obté l’especialització. I, sobretot, una universitat on s’hi pugui fer negocis. De fet, com a la sanitat, l’esquema de crear negocis amb l’activitat educativa ja fa anys que està en funcionament. Fa poc més d’un any, i referint-se al curs 2012-2013, el núm. 330 de La Directa ja va publicar un reportatge on es detallava que del total de 1.174 màsters que oferien les universitats públiques, 710 eren títols propis. És a dir, que més del 60% dels estudis de màster d’aquestes universitats eren privats. I quan dic privats, ho dic en diversos sentits. Els preus de les seves matrícules superen els dels màsters públics, duplicant-los, triplicant-los fins arribar, en alguns casos, a multiplicar-los per sis o per set. La selecció del professorat que hi participa és a dit, efectuat per qui promou la seva realització (sovint un únic o un petit grup de docents), sense els sistemes de concursos i certificació curricular que imperen a les titulacions públiques. I, en paral·lel, sovint hi ha quantioses retribucions dineràries als docents que hi participen. Pagaments que complementen llurs nòmines que, generalment, són de les més ben nodrides de les universitats.
Tot i que no m’hi vull entretenir gaire, aquest darrer punt és especialment vergonyós i no deixa gaire ben parat a una part del col·lectiu laboral al qual pertanyo. Prenc la llicència de citar un article titulat “Les universitats, el negoci de les retallades” aparegut el febrer de 2013 a la Revista Catalunya de la CGT i signat per en Joan Anguera Jordà. En ell hi deia:
“Generalment el professorat d’aquest tipus de màsters cobra per la docència que hi realitza, malgrat que en molts cassos són professors a temps complert i amb dedicació exclusiva a les universitats públiques. Les xifres percebudes poden arribar a ser considerables. Per exemple, un màster impartit el 2009 a la UAB, i on a més de 7 professors titulars (entre ells un degà i un director de departament) hi van participar un ex-secretari general de la Generalitat,un ex-director general d’Endesa Distribución i un ex-director General de Nissan Ibèrica, el coordinador va cobrar20.000 € i els professors van cobrar1 20 € per hora de classe teòrica, 100 € per hora de classe pràctica, 100€ per alumne atès en tutoria pràctica i 32 € per tutoria de treball de recerca. En total, dietes a part, el conjunt del professorat d’aquest màster va cobrar 65.100 €, a part del coordinador. Un exemple encara més sorprenent és el doctorat en “Creació, estratègia i gestió d’empreses” que van acordar impartir conjuntament a Mèxic l’Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Monterrey, de titularitat privada, i la UAB. La matrícula del curs, adreçat a alumnes d’alt poder adquisitiu i professors del centre mexicà, va costar 67.000 €. Els professors participants en la docència,designats per la UAB, van cobrar 407€ per cada hora de classe (el curs tenia420 hores), de supervisió del treball de recerca (fins a 110 hores totals) i de doctorat (330 hores), sumant un total per a tots ells de 350.000 €. A més, cadascun dels dos coordinadors va cobrar 20.350 €.“
Segurament la situació actualment és més escandalosa, ni que sigui pel fet el nombre de màsters públics és menor mentre l’oferta de títols “propis”, fent servir l’eufemisme per referir-nos als privats, no ha parat de créixer com a mínim a nivell percentual. Tot plegat a mi em transmet la sensació que en Wert, consellers d’universitats i rectors saben prou quin joc juguen amb la tramitació i aprovació d’aquest decret. Obligaran a ampliar l’oferta d’assignatures de màster, donat que la majoria duplicaran el nombre de crèdits que tenen actualment. Per acabar-ho d’arreglar, aquest procés passarà en un context en que les administracions públiques empenyen a tancar màsters públics, amb l’excusa de la baixa matriculació. Tinc la sensació que sota la façana de la universitat pública es promou i s’incentiva cada vegada més la creació d’una docència privada; això si, amb el segell de la mateixa universitat. I que una part del professorat i participa de manera conscient i activa. Gairebé com empresaris, llençant un producte a un mercat i esperant que el màxim de consumidors el comprin. I si una reforma legal amplia pressiona encara més a aquests potencials consumidors, doncs encara millor.
Jo, si fos estudiant o futur estudiant aprofitaria la situació actual, on alguns professors més o menys joves salten a l’escenari de la política institucional. Els preguntaria obertament què en pensen de tot això. De fet, encara més, els demanaria què pensen fer per frenar aquesta nova escalada en la privatització de la docència universitària. Si ens acompanyaran en l’oposició al govern (i als rectorats?), si miraran cap una altra banda o si cauran del costat de qui demana “llei i odre”, encara que sigui sota les botes de la policia als campus. Si faran res per l’educació.
No sóc estudiant però, pensant-m’ho bé, crec que també els ho preguntaré. Hi ha en joc la dignitat de la meva feina i la lluita de l’educació. I no vull ni puc quedar-me assegut, mirant.