Entrevista a Alejandro Piscitelli

Per Karma Peiró

Dibuixaré un panorama molt complex, que parteix de 4 preguntes. La primera és de Gutenberg a Mc Luhan. Hi haurà vida després de la impremta? Fins ara ho ha estat tot per a nosaltres, però si l’abandonem amb la tecnologia… què passarà?

Va haver-hi vida abans, tot fa pensar que continuarà havent-hi vida, però quins canvis ens portarà? Aquesta pregunta té a veure amb Steve Jobs i l’Ipad. El botxí de la impremta és la tauleta, no l’ordinador. No és la primera vegada que es pensa en un invent com l’Ipad, fa 40 anys que es vol dissenyar, però ha estat Jobs qui l’ha pogut fer. I això està lligat a conceptes derivats de la lectura, l’escriptura i el pensament. Ara no hi ha una escletxa digital, sinó una alfabet generacional.

Que l’escletxa digital té a veure amb la manera com avui entenem l’alfabetització: pels adults és la lectoescriptura, pels joves és la visualització, l’oïda i el “touch” (tocar). Potenciem la vista i el tacte, i tornem a l’oralitat primària que hi havia abans de Gutenberg.

I més tàctils. El primer intent de ser tàctils va ser el ratolí d’ordinador, però està condemnat a morir-se. Per a què el vols si tenim dits? El mateix amb el teclat, si ara poguessis parlar-li a l’ordinador i t’entengués, per a què el voldríem? Són interfícies de transició que tracten de remeiar l’habilitat que tenies abans. Perquè tu a les persones no les cliques, els parles. Però l’ordinador encara no t’entén parlant-li, i has de fer unes pròtesis. En algun moment, això no existirà més.

Esclar. I hi ha grans contradiccions perquè si parlem als ordinadors sense necessitar escriure… la gent continuarà escrivint? Almenys sembla que continuarem llegint. Podríem pensar que en la propera dècada ja funcionarem així, però els salts evolutius són molt difícils de veure. És millor veure’ls anant cap a enrere. Des que a Alan Kay se li va acudir la idea de la primera tauleta fins al primer portàtil van passar 20 anys.

Sí, i el Memex era la xarxa d’avui. Després ho va explicar Ted Nelson en el seu projecte Xanadú anys més tard. I també a Leonardo da Vinci se li van ocórrer molts invents i van trigar 300 anys a fer el submarí. Per això necessitem tipus com Steve Jobs.

Res, perquè les idees eren d’altres, però va saber plasmar-les d’una manera molt especial. Va combinar l’estètica amb la funcionalitat com ningú altre. Aquest és el gran detall. I ara ens trobem amb la segona pregunta: “De Facebook als Open courses”. Facebook és una plataforma tancada, però avui és el gran alfabetitzador. La meitat de la gent que és a internet té un perfil, i això és bo. Però alhora és una trampa, perquè Facebook i Twitter són dues màquines que t’obliguen a fer el que volen, et roben tota la informació, són forats negres, t’alliberen i esclavitzen alhora… Hi ha una gran contradicció.

De Lev Vygotsky al teòric de l’ensenyament digital, George Siemens, perquè moltes de les coses que diu aquest últim ja les havia pensat Vygotsky, Montessori, Pablo Freire, etc. Necessitem un pont entre les innovacions tecnològiques dels nordamericans i les teories conceptuals dels europeus. I després d’aquest punt ja passem a Steve Jobs, que li devem molt.

Ser el que som, sobretot els seguidors dels Macintosh. Però la gent que s’ha comprat l’Ipad, l’Iphone o l’Ipod no eren Appleaddictes tots i són milions. Així com a Amazon va generar una nova manera de comprar, Jobs ens va ensenyar a relacionar-nos amb certs objectes i fer coses amb ells, el Plug and play.

No ho sé perquè és genial en algun sentit i un desastre per l’altra banda. Perquè va crear sistemes tancats, i ha embogit a molta gent. Per això, tornem a les contradiccions. La gran pregunta que no té resposta i pot ser perillosíssima és: “Sense un Jobs pot haver-hi aplicacions amistoses de fàcil ús?”. La força del col·lectiu també és la força del perill i de la destrucció.

No, vull dir que quan critiquem els sistemes tancats, ens hem d’acabar menjant les nostres paraules perquè després els fem servir. Jo he vingut a parlar de l’educació oberta, però això tampoc vol dir anarquia.

Hem de recuperar el millor dels sistemes oberts que hi ha al terreny de l’educació però amb una estructura. Hem d’apuntar cap a formats híbrids, entre totes les contradiccions: el tancat i l’obert, el de pagament i gratis. Una de les persones que va fer un comentari pèssim a la mort de Jobs va ser Richard Stallman.

No exactament, però les seves paraules textuals serien: “A mi no m’agrada que mori ningú però Jobs mort és un benefici pel software lliure” . Para ell era un enemic, va ser sincer. Jobs volia matar a Google, despreciava a Bill Gates. És la gran discussió entre el col·lectiu, anàrquic, alliberador però que no té ni la bellesa, ni la funcionalitat dels objectes d’Apple. Volem que hi hagi 1.000 Leonardos digitals però no existeixen.

Està relacionada amb Lamb, amb l’Edupunk, amb els Open MOCC (Massive Online Courses) de Siemens&Down com el #change11 , amb l’aprenentatge invisible…

És la terrible tesi de Sugata Mitra. Ell diu que no necessites professors per aprendre.

Sí. Necessitem tutors, guies, dinamitzadors però no professors com els actuals que són només injectors de coneixements. I això mai va funcionar.

No, hem après a repetir el que deien ells. Els genis no van anar a la universitat. Els intel·lectuals més destacats de l’Argentina no han fet estudis universitaris. Això de repetir estava bé quan havia poc coneixement, en les tribus més ancestrals, on s’havia de repetir oralment tot per no perdre-ho, les collites, els secrets del camp, etc. Però avui nedem en l’abundància del coneixement, però mal administrat.

Sí, però mai abans havia estat tan fàcil trobar-lo.

Vivim en unes postres rogel (típiques argentines) que té múltiples capes. No hi ha una educació 2.0: hi ha la 1.0, la 2.5 o la 5.0, totes diferents segons el lloc on s’imparteix. Ara es veu l’efervescència innovadora en el sector. El teu fill amb sis anys sabia ja un munt de coses, i tu a la mateixa edat també, diferents, no tan tecnològiques però vàlides per a l’època en què vivies. Però l’escola no valora aquest coneixement tàcit.

L’escola és molt formal, no ensenya per aprendre sinó per avaluar. És un pacte pedagògic molt pervers on tots els alumnes del món aprenen per ser avaluats: esbrinen què volen que diguin els seus professors. El professor fa que ensenya i l’alumne que aprèn.

Tornem a les capes de la societat. A l’Argentina el govern va regalar 1.700.000 portàtils. Quan el docent arriba a classe estan a Facebook o amb jocs de guerra, aprenen o no? Amb els videojocs poden aprendre molt, però sols potser no. L’escola estava molt tranquil·la, però ara veu que les màquines interfereixen, que els obliga a prendre decisions. I em sembla inútil formar docents en les TIC.

Les TIC no són un remei, són un llenguatge: es comunica, expressa i produeix. Que al professor li ensenyin a fer un blog sense voler no serveix per a res. Que continuï fent el que sap fer, amb el paper i la seva veu. De totes maneres, els joves aprenen moltes coses pel seu comtpe i això és imparable. En 5 anys veurem exemples tan bons com els cursos d’etnografia digital de Michael Welsh, on els alumnes produeixen audiovisuals col·laboratius. Amb poc esforç ben dirigit es pot aconseguir un gran resultat.

Cal anar a les lliçons del “fer”. Aquest any vam fer una experiència en dues aules d’un col·legi de secundària amb el projecte Facebook. Les competències han de ser audiovisuals, que permeten expressar-te i fer vídeos. Digitals per manegar-te amb Facebook, wikis, Twitter, microblogs. Competència científica, preguntadora, etc. Però també necessites les competències emocionals. No es pot ser docent si no ets el millor comunicador del món. Si no aconsegueixes empatia amb el teu públic (els alumnes) ningú t’escoltarà.

Això ho diu molt Siemens. Has d’ajuntar els que pensen que han d’ensenyar diferent, els que ho estan fent, els que coneixen una eina per ensenyar d’una altra manera i veus que hi ha molt camí fet. Acabo de parlar amb el creador de l’aplicació “Alice for the Ipad”. És impressionant! El que està mostrant és la nova interfície que es mou amb les mans, i que els programadors no entenen això. Pensa que fa només 20 anys, l’única manera que tenies de prendre notes era amb el paper i el llapis. Ara vas per l’autopista i veus una muntanya i no saps què és, i treus el mòbil i et diu la seva història, un mapa, etc. És fascinant!

Estem en una època de mons paral·lels, de múltiples contradiccions. Les incògnites que tenim sobre la taula són enormes: Europa continuarà existint? Caurà Grècia? Arrossegarà la resta de països? Mira què va passar amb Gaddafi: li van clavar un tret, un boig, i el van enterrar en un lloc secret al desert. Ara resulta que a Tunísia posaran la llei islàmica. Per això van treure del poder Ben Ali, que almenys era pro occidental?. Què està passant amb els indignats? És seriós o no? La crisi mundial!! Tot això ho vivim constantment a Llatinoamèrica de manera natural i el que passa en aquesta banda del món ens sembla molt light. La funció del docent és ensenyar a connectar tots aquests fets. Què té a veure la crisi grega amb els docents de l’Edupunk, o la Polaroid amb la mort de Steve Jobs?

Llegint la biografia de Jobs vaig saber que el seu heroi era el tipus que havia inventat la Polaroid.

Seria una imatge molt confusa, d’una complexitat enorme, amb moltes contradiccions, amb embrions de coses noves, que no està a l’altura dels docents ni dels polítics actuals. Potser de les properes generacions. Necessitem que s’oblidin de l’avaluació, dels continguts tancats, dels exàmens, però que recordin coses que tenen a veure amb la constància, amb la paciència, amb la indagació, que els resultats són col·lectius i arriben a mitjà termini, no de manera immediata. Però examinar no serveix per a res.