La nostra companya Adriana Rubio ens fa arribar aquestes paraules, ara que la il·lusió dels nens i nenes anirà omplint les aules que cohabitarem durant tot un curs…
https://cuerpoeducacion.com/2016/09/08/com-sobreviure-a-linici-de-curs/
Aquest estiu em va succeir que vaig ser capaç de reposar en el temps. De cop i volta, la respiració era més lenta i més conscient, les ganes de fer flotaven entre la cuina i el cos, i pluges d’idees fines anaven caient sobre tot allò que feia. Com un anar i tornar d’un lloc a l’altre, sense presses, pacient i conscient, quelcom semblant a ser capaç d’estar i ser alhora, sense exigències.
Crec que d’això també en diuen descans.
Vaig arribar a l’escola amb una sensació profunda de desconnexió i de novetats en l’actitud. I em va semblar que la majoria arribava amb una cara semblant, plena d’alegria i dol alhora, perquè les vacances havien acabat. Tot i així, hi havia quelcom d’il·lusió i ganes de començar un nou curs i un nou projecte.
Això és el que els passarà a les nenes i els nens quan arribin. Frisen perquè l’escola torni a començar, veure els companys i companyes, la professora i els professors, estrenar les llibretes, descobrir, de nou, la classe, estrenar el llapis i l’estoig…
Només han passat sis dies. I quasi no queda res de la sensació de fluïdesa amb la vida. Si em descuido, el cap se m’omple no de pluja fina sinó d’huracans d’idees que arrasen aquell mar de fons quiet en el que habitava i podia navegar. S’han obert pas, amb les seves cames llargues, les exigències, els desitjos i la multiplicació de tasques que no acaben mai. Això és el que passa a l’escola, que s’encavalquen les feines…
I ara miro la llum i la picardia dels altres rostres, i ha desaparegut. I això també els passarà als nens i a les nenes. Que el llapis ben aviat els deixarà de fer il·lusió i les seves cares llançaran esbufegades davant de tot allò que soni a escriptura i lletres…
I em pregunto què en fem de la nostra vida, què és el que sostenim perquè sigui així. Per què, de cop, encara que continuem il·lusionades, marxa l’alegria i la finesa, la delicadesa d’estar en un lloc on una vol estar. Que tot plegat quedi substituït per blocs de pedra difícils de tallar i esmolar.
Si hi penso, de debò, i amb sinceritat, desitjo que la vida pugui tornar a l’escola. Sé que dir “la vida” és com no dir res. Que es pot pensar que realment és una paraula comodí. Però no. Per mi, la vida, és la senzillesa. És poder escoltar sense presses. És transmetre a una mateixa i a l’altre, partir de la sinceritat, del no esperar grans coses, de poder seure i descansar sota un arbre i aprendre de tot allò que t’il·lusiona. I conversar. La vida és acció, diferència i conflicte però la vida no són les presses i les agendes plenes de gom a gom per intentar arribar més ràpid al lloc on tots els camins duen, i no parlo de Roma. Sinó de la terra.
Així que trobo que val la pena parar de decorar, de desitjar, de planificar, de dissuadir, d’imaginar. Parar i gaudir d’aquest nou curs que comença. Mirar-nos les cares, somriure, apreciar si hem crescut o no, si a l’estiu ens han sortit esquerdes a la cara i a l’ànima. Esperar-nos. Apreciar-nos sense presses i amb calma. Crec que només des de l’escolta podem saber què necessitem i què necessita l’altre. I l’escolta necessita que les veus sàdiques puguin aturar-se.
Ara, necessito parar i veure que la lluita frenètica em fa perdre aquella lluentor i aquell apreciar l’aire que vaig gaudir en les vacances. I em nego a què la meva vida només pugui gaudir-se uns pocs dies a l’any. I aquest mateix desig tinc cap als nens i nenes de la classe que arribaran d’aquí pocs dies; que aquells ulls que brillen entre la vergonya, les ganes i l’emoció absoluta de tornar-nos a veure, no desaparegui en unes poques hores.
Així doncs, crido a la desobediència del fanatisme de l’inici de curs i ens animo a estar quietes mirant la classe buida, veient com poc a poc es va omplint, no de coses, sinó de persones.
La vida, i el gaudi, s’han de poder assaborir cada dia, també a l’escola.
Bon inici de curs,
