Balanç de la concentració del 30 de novembre
Les dues mil persones que comptant llarg estaven presents el 30 de novembre davant el Parlament van ser el resultat de les maniobres divisòries i la confusió promoguda per CCOO i UGT i els signants del Pacte Nacional de l’Educació.
Ho havíem escrit: la convocatòria del 30 al Parlament va ser utilitzada per CCOO i UGT contra la convocatòria de vaga del 13 de novembre: la falsa disjuntiva era si calia una altra vaga o una mobilització social contra la LEC. La maniobra va tenir efectes en que la vaga no fos majoritària com havia estat el 14 de febrer, però va ser significativa i la manifestació impressionant, amb més de 35000 persones.
Però aleshores es completà la maniobra de CCOO i UGT, doncs amb la convocatòria que fan juntament amb la FAPAC -i exclouen tots els altres sindicats- resulta que la convocatòria del 30 no era una altre forma de lluitar per la plataforma unitària contra la LEC del febrer sinó per donar suport a unes esmenes que reivindiquen el Pacte Nacional, un Pacte -el de la sisena- que va tenir un suport minoritari entre el professorat de l’ensenyament públic. La divisió estava servida, CCOO i UGT darrera la FAPAC donaven suport a una part molt important de la LEC (gestió, desregulació laboral,…) al servei de potenciar les esmenes de IC/EuiA. L’escassa participació a la concentració del 30 va ser la resposta de docents i famílies. I moltes de les que van anar, ho van fer creien que anaven contra la LEC i en defensa de l’ensenyament públic!
Podríem limitar-nos a satisfer-nos perquè la maniobra de CCOO i UGT en suport del Pacte Nacional va fracassar i que a la vaga i manifestació del 13 novembre varem ser molts i moltes més. De fet la CGT va ser únic sindicat que havia arribat a convocar vaga contra el Pacte nacional i la sisena fa dos anys. Però aquesta no és la nostra valoració La CGT va defensar anar a la concentració, òbviament per la retirada de la LEC -i ens felicitem dels mestres, pares i mares que van ser amb nosaltres amb aquest objectiu enfrontant les maniobres-, perquè calia un moviment social per aturar la LEC i aquest, i no la correlació interna entre els sindicats, és el nostre objectiu i -pensem- el prioritari de tot el professorat que va anar a la vaga el 14 de febrer i el 13 de novembre. Algú pensa que sense aquest moviment social és possible aturar el quadripartit (PSC, CiU, IC, ERC) parlamentari que accepten el tronc central de la llei?
I aquesta defensa que calia la mobilització social pel 23 o 30 de novembre per aturar la LEC l’havíem fet a tots els sindicats i en un pla de lluita enviat a tots els centres. A la Junta de Personal de Barcelona ens vam quedar sols defensant el pla de lluita i la mobilització social (USTEC i ASPEPC van votar en contra). Després vam defensar que tots i totes anéssim a la concentració del 30 amb l’exigència de retirada de la LEC (plataforma del 14F i del 13N) però també ens vam quedar sols. Per això no ens limitem a la comparació entre el 13 i el 30. Deiem i diem que d’aquesta divisió, que, en primer lloc té com a responsables a CCOO i UGT, qui en surt beneficiat és el Govern, el sr. Maragall i la LEC. Una divisió que ha generat confusió entre el professorat i entre les famílies.
Però el tràmit parlamentari no s’ha acabat i mentre duri la lluita de la CGT estarà per cercar el màxims d’unitat de forces per impulsar la lluita per la retirada de la LEC. Ens juguem el futur de l’ensenyament públic i us cridem a lluitar i seguir organitzant la lluita.