Resposta a l’article de Jordi Sánchez.
Autonomia de centres o la perversió de les paraules
En el debat sobre la LEC hi ha molts articles periodístics propers als criteris al Departament i pocs de crítics. Això fa que sovint des d’aquests articles es pugui polemitzar amb qui no ha tingut el mateix espai i dret a la paraula. Òbviament Jordi Sánchez polemitza -sense esmentar-los- amb alguns sindicats que ens hem oposat a l’autonomia de centres que preveu la LEC (les Bases i ara l’articulat). Per desacreditar els arguments contra l’autonomia el raonament és simple:: “ Negar el interés de la autonomía de centro para nuestras escuelas públicas es poner bajo sospecha la capacidad de los profesionales que en ellas trabajan para desarrollar sus potencialidades. Como mínimo es una expresión de desconfianza hacia ellas” Qui qüestiona l’autonomia és que no es refia del professorat!! No és aquest l’únic dels molts tòpics que s’estan emprant en aquest suposat debat, també ho fan respecte de la municipalització. Ens diuen “qui vol la municipalització vol una administració més propera al ciutadà”… i qui no la vol? És evident, és qui vol un model burocràtic centralitzat… i novament es pot titllar als qui ens hi oposem de corporativismes, conservadors,… Aquests recursos als tòpics populars per facilitar la desqualificació de qui critica està de moda, bé sempre ho ha estat, com també la perversió dels termes. La confusió està servida.
Tothom havíem i hem demanat autonomia, com havíem demanat una gestió de centres més propera i més implicació dels ajuntaments. En nom de l’autonomia de centres volíem un finançament suficient, per atendre la diversitat de cada centre, amb recursos i plantilles… Enteníem l’autonomia com una manera potenciar el treball en equip del professorat i la participació de tots els sectors educatius dins la vida del centre. Per autonomia de centres havíem demanat més possibilitats d’adaptar el currículum a l’entorn; potenciar les moltes iniciatives pedagògiques que sorgeixen des dels centres i que esgoten per avorriment les estructures administratives dels departaments de la Generalitat (abans de CiU, ara del tripartit), que no donen recursos. Amb l’autonomia de centres volíem impulsar projectes seriosos de formació i innovació entesos com una part substancial de la tasca docent i integrable dins l’horari de treball. Volíem que de debò es potenciés l’escola pública i no se l’ofegués amb una administració educativa que sempre ha tingut com a referent -abans i ara- l’escola privada concertada. Tot això és el que desitjàvem i el que no recull a l’avantprojecte de la LEC.
A l’avantprojecte i en Jordi Sánchez ens parlen d’una altra “autonomia” de centres. En una frase de l’article es concreta bé la filosofia sobre la que estem parlant. “La autonomía de centro no es un invento de diseño elaborado desde los despachos ni mucho menos exclusivo de los centros educativos concertados”. Encara més clara eren les Bases de la LEC . “Aquesta rigidesa -referida als centres públics- contrasta amb la més alta capacitat d’autoorganització que demostren els centres privats concertats”. Està clar no estan inventant coses noves sino que l’autonomia que vostès volen per l’escola pública és la que ja tenen els centres concertats. Quin exemple d’autonomia! Autonomia del titular del centre (el propietari i no el claustre ni el consell escolar) per establir l’ideari de centre on es fixen els principis ideològics (majoritàriament religiosos a Catalunya) que tots i totes financem amb diner públic. Autonomia del titular per fixar el projecte educatiu de centre i el reglament de règim interior, per contractar el professorat sense cap requisit de publicitat ni igualtat i per acomiadar. Autonomia per les entitats “sense ànim de lucre” que han d’acabar l’exercici amb beneficis, que seleccionen l’alumnat per garantir-ne els resultats, que competeixen amb el seu producte respecte d’altres centres. Doncs bé, aquest és el model que rebutgem clarament, un model empresarial i privatitzador que no volem als centres públics, ni volem un exemple de funcionament tan poc engrescador com el de la concertada on pares, mares i els mateixos mestres tenen un pes ínfim en totes les decisions significatives del centre…
Per això, en la seva autonomia s’eleva la figura de la direcció propera a la del propietari. Separant-la conscientment del treball en equip i de la participació dels sectors implicats a l’educació (mestres i mares i pares). Amb tasques essencials de gestor, de cap de personal i recursos econòmics. Per això volen que la direcció, a qui no s’assegura una plantilla suficient (ni es compromet finançament, ni es parla de ràtios) ho supleixi amb selecció de personal o introduint diferenciacions salarials en funció de criteris de productivitat o de valoració subjectiva de la feina dels docents, o amb la possibilitat de contractar directament serveis a entitats privades com ja s’està fent. Ens parlen d’autonomia de centres per a generar diferenciacions de finançament entre centres segons resultats, impulsant la competitivitat entre els centres per cercar el perfil de famílies que millor poden assegurar-los. Ens parlen d’una autonomia de centres per què cadascun es busqui els recursos econòmics, amb sponsors, venda de productes o lloguer d’instal•lacions, i si cal autonomia per endeutar-se, quan el Departament no assegura un increment substancial per arribar al 5’6% del PIB de mitjana europea (ara estem al miserable 2’4%, i aquest curs ja ha reduït el poder adquisitiu dels centres per despeses de funcionament una mitjana del 2’9% i s’anuncien retallades de plantilles a la secundària o congelació a la formació de persones adultes). Aquesta és l”autonomia” que rebutgem.
L’estudi PISA 2006 demostra que la clau de l’autonomia de centres que dóna els millors resultats no està centrada en la gestió de recursos i personal, sinó en l’impuls de l’autonomia pedagògica i el treball en equip, tot assegurant que els recursos de professorat i materials tenen una prioritat pressupostària. Vostès ens porten per un model d’escola anglosaxona, molt més privatitzada i profundament diferenciadora socialment.
Ara fa una trentena d’anys l’escola pública catalana arribava a ser un referent en el món pedagògic i aquesta realitat va venir de la mà de la lluita per trencar amb els models d’escola pública franquista, per obrir els centres a la implicació de tota la comunitat educativa, per potenciar el treball en equip… Aquest nou alè va animar a més d’un centenar d’escoles privades (cooperatives de mestres o famílies a la seva majoria CEPEPC) volguessin passar a la xarxa pública, i més haguessin estat amb una altra administració educativa. Aquest impuls que volia entroncar amb l’escola catalana de la república, va ser ofegat amb una política permanent de ofegament financer que ens ha portat a estar a la cua de les autonomies en percentatge del PIB i de priorització de la concertada. Nosaltres demanem que allò que ja va començar a funcionar a l’escola pública i s’ha malmès, es doni un nou impuls, en el mateix sentit, amb recursos i suport, amb un nou impuls a la transparència i participació… no facin d’aprenents de bruixots que sortirem tots i totes mal parats. Qui és Jordi Sánchez o Sr Maragall qui té desconfiança en la capacitat dels nostres professionals?
Per llegir l’article al que es fa referència, cliqueu aquí