ARTICLE] Educació, molles o pa sencer? Revertim el 20%

Continuen les retallades, i la pública en paga el plat fort. Aquestes frases podrien sintetitzar la presentació oficial del curs 2018-2019, que la setmana passada va dur a terme el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló.

L’acte es va centrar principalment en l’exposició de dades quantitatives pel que fa al nombre de professorat, de construcció i renovació de centres, així com de les línies educatives que es volen embastar a partir d’aquest setembre. L’optimisme i el to que s’acostuma a utilitzar en aquest tipus d’exposicions contrasta, però, amb les dades que s’evidencien quan les analitzem de forma més exhaustiva; demostren que no hem recuperat ni de bon tros la inversió en matèria d’educació d’abans del 2011 (que malgrat que era millor que l’actual ja estava per sota de la mitjana l’europea). Va ser a partir d’aquell moment quan els governs espanyol i català van començar a desinvertir en educació, sanitat i altres serveis públics, per fer-ne negoci.

Que el curs 2018-2019 comenci amb 690 professors més és una bona notícia. Ara bé, aquest anunci ens hauria de fer qüestionar si aquesta és la quantitat de docents que es necessita per atendre l’alumnat en termes d’equitat i qualitat. Malauradament, la radiografia dels últims anys confirma que continua sent insuficient. El curs 2010-2011, a Catalunya hi havia 1.255.293 alumnes i es comptava amb 72.980 docents. En canvi, el nombre d’alumnat que es preveu per al curs 2018-2019 és de 1.567.316 i el de docents de 71.865. És a dir, tot i que el curs s’enceta amb un augment de 311.935 alumnes en comparació amb el 2011, continuarem tenint 1.115 mestres i professors menys comparat amb el mateix any.

A més, no podem obviar que el cos docent del departament d’Ensenyament ha assumit, també durant les retallades, dues hores lectives més (actualment una) en el seu horari laboral. Aquest fet, que s’havia de revertir aquest curs a partir de l’acord signat per alguns sindicats d’ensenyament i que va comportar la desconvocatòria de la vaga del 9 de febrer del 2017, fa que el professorat actual assumeixi la feina de docents que l’administració evita contractar.

Catalunya és un dels llocs d’Europa en què l’ensenyament públic ha patit un percentatge de desinversió més gran, amb incidència en tots els aspectes que en són part: beques escolars, instal·lacions escolars, actualització de les xarxes telemàtiques als centres docents, reposició d’equipaments, menjadors escolars, formació del professorat, augment i creació de taxes de matriculació, etc. Les decisions polítiques no s’han limitat a precaritzar l’etapa infantil, primària i secundària, sinó que també han incidit en l’etapa de 0 a 3 anys, en l’FP i en la universitat, amb l’augment del 135% de les taxes universitàries.

Arribats en aquest punt, ens haurem de plantejar seriosament el camí per forçar els canvis: si ens mobilitzarem o ens acontentarem amb les millores aparents presentades pel Govern. La primera opció és, de fet, tal com demostra l’experiència, l’única efectiva. A parer meu, és insuficient qualsevol horitzó reivindicatiu que no vagi en la línia de revertir de manera immediata la retallada del 20% de la partida d’ensenyament públic que el Govern va aplicar en un sol any. Aquesta és la línia en què hauríem de treballar la comunitat educativa i, dins d’aquesta, el sindicalisme combatiu.