Al fill de mestre que volia robar l’estiu als infants

Benvolgut Ignasi Aragay, 

Deixi’ns en pau, ja. No cal un altre article per justificar el que ha quedat palès que pensa de l’educació pública i els seus docents. Ja ho hem entès. Sembla mentida que sigui fill de mestres. 

Ja n’hi ha prou, ja n’hi ha prou de posar la responsabilitat de la inoperància de les administracions educatives en el professorat d’aquest país, ja n’estem farts, des de la Bofill, als pedagogs que mai han trepitjat una aula, des de l’últim tertulià que opina de tot sense saber-ne de res, a vostè, fill de mestre, que al juliol treballarà, o no, en un despatx, deixant anar opinions mentres programa l’aire condicionat a la temperatura adequada.

No tornarem a repetir el que ja s’ha dit: tot l’esforç que posem dia a dia i ara encara més en suplir les deficiències d’una educació pública deixada de la mà de déu, atacada per la nova filantropia de la innovació pedagògica, les empreses que fan negoci amb l’educació, el lobby catòlic, la Caixa, la Concertada, la doble o triple xarxa, i altres infàmies. Pensem que les famílies ho saben bé, ara més que mai, amb el desbordament de tasques que el professorat s’afanya a dissenyar, escriure, gravar, enviar, comentar i avaluar de forma personalitzada ; fins i tot impulsant la campanya #JoNoSocMestre. 

Senyor Aragay, vostè pot opinar el que vulgui, faltaria més, ara sabem ben bé a quin equip juguem. Que es focalitzi en els docents en comptes de fer-ho en els problemes de l’escola pública, no és pas casualitat. Alhora, és sobradament coneguda l’estratègia de l’emissió de globus sonda, per anar creant el marc mental per legitimar la precarització i el desprestigi d’una professió i de tot el conjunt de funcionariat per així poder justificar futures retallades. Resulta totalment contradictori el paper de l'””””esquerra””” (entre moltíssimes cometes) que de manera hipòcrita adopta el discurs que l’escola és el pal de paller de la igualtat d’oportunitats, el motor del canvi i progrés social, i alhora no estalvia esforços en desprestigiar i precaritzar el professorat.

Ja cansa també la mistificació reiterativa del tema vacances. El convidem a examinar bé el calendari, a preguntar als docents si els queda temps per formar-se, per preparar el curs, per compartir experiències i fer anàlisi de com millorar any rere any. El juliol no és un mes de vacances pel professorat i sovint tampoc ho són els ponts, el Nadal o la Setmana Santa perquè quan es treballa amb el futur de les persones hom se sent responsable de la seva tasca i la majoria de docents a això ens dediquem mentres vostè pensa que fem vacances. El juliol sí són vacances pels infants i adolescents, i així ha de ser, enguany més que mai. 

Senyor Aragay, si tant ens estima, posi el focus on cal, dediqui’s al periodisme, i no a fer d’altaveu de discursos mercantils. Posi llum i taquígrafs a la dècada de retallades i depauperació de la Pública per beneficiar la Concertada, denuncii la segregació provocada per cada decisió que han pres els governs de torn amb lleis i decrets que el que han provocat és la desregularització de la gestió educativa, sotmetent-la a la llei del mercat, aplicant fil per randa els principis del neoliberalisme, escoles de Chicago, Colells & Company. Opini sobre què li sembla que els jubilats de la Caixa entrin a les aules a explicar com endeutar-se per poder anar a la universitat, this is America senyor Aragay, que bonic, que silenciat. Opini sobre Escola Nova XXI. No té res a dir sobre el fet que el lobby de l’església catòlica, davant la manca de feligresos i per tant, d’ingressos, es munti el xiringuito per captar clientela? No té res a dir sobre l’augment de l’escletxa social no només entre pública i concertada, sinó creant una triple xarxa i la competència entre les escoles públiques? Digui alguna coseta, res, quatre ratlles, mentres estigui gaudint del seu aire condicionat i de la seva llibertat d’expressió, també sobre com la LEC i la LOMCE han esborrat per complet la democràcia als centres amb la possibilitat de contractar a dit, afavorint el nepotisme i el clientelisme i per l’altra suprimint la participació en la presa de decisions de les famílies i la resta de la comunitat educativa amb el decret de direccions, i el campi qui pugui del capitalisme salvatge amb el decret d’autonomia de centres. 

Ara és bon moment per fer-ho, ara es posen de manifest més que mai les mancances i les males decisions d’unes administracions que ja ens han maltractat prou.

Respostes propositives demana? En tenim moltes, baixar la ràtio per exemple, ara més, i contractar tot el professorat que s’ha quedat sense nomenaments per la situació d’emergència, treballar amb serveis socials i posar tots els mitjans per intentar que ningú es quedi fora, i això només és possible amb recursos humans, les màquines no ens salvaran. Vetllar per un lleure educatiu de gestió pública que no deixi ningú enrere. Donar el temps necessari per preparar el proper curs, que falta ens farà. Començar a legislar amb decència, treballar perquè les escoles siguin feministes de facto. Introduir l’economia crítica i implementar la pedagogia llibertària. 

Però no es preocupi Senyor Aragay, els i les docents ens hi estem deixant la pell, ara i sempre, malgrat els atacs, malgrat la precarització i el desprestigi, malgrat que mai se’ns pregunti res, malgrat que les propostes se les passin pel forro. Malgrat les impossibles conciliacions familiars, malgrat l’angoixa per tot plegat que també patim perquè som humans. 

Ah! I no crec que als infants i adolescents els faci gaire gràcia, a banda d’haver perdut l’educació presencial, els jocs i abraçades amb les amistats, els passejos, l’aire lliure, els petons, possiblement un familiar, perdre, també, les vacances d’estiu. Deixi’ls en pau, que mentrestant, nosaltres molt probablement estarem treballant per veure com dimonis afrontem una tornada a l’escola mai viscuda abans.