Recentment, s’han publicat els resultats de l’informe PISA. Aquest informe confirma allò que des de la comunitat educativa fa anys que s’alertava. La desinversió, les retallades i la manca de recursos a l’educació pública tenen com a conseqüència greu una davallada generalitzada de la qualitat educativa i una segregació social i educativa evident. No deixa de ser curiós que el departament pretengui “reaccionar” davant d’aquest informe de l’OCDE, quan reiteradament desatén totes les reivindicacions de les treballadores, famílies i alumnat, sobretot tenint en compte les múltiples mobilitzacions dels darrers cursos. Enfront de les crítiques rebudes, els alts càrrecs del departament van responsabilitzar a l’alumnat migrant, és a dir, a joves de 15 i 16 anys del mal funcionament de tot un sistema educatiu. Lluny de fer-se càrrec de la greu irresponsabilitat que és reproduir el racisme, per mitjà de declaracions institucionals, i cessar els responsables, la consellera Simó surt al més pur estil Cambray amb 10 mesures-miracle que sonen a les que ha anat inventant el departament darrerament: fum, fum i més fum.
Un dels aspectes que sembla cabdal en aquells territoris amb millors resultats és una menor ràtio i una major inversió per alumne que al cas català. Com sempre, es demostra que calen menys discursos i més recursos. No ens sorprenen, per tant, les propostes buides que fa un departament que no inverteix ni la meitat del que marca la seva pròpia llei.
Mentre a la premsa parlen de “revertir les retallades de fons”, fa mesos que no atenen cap de les demandes de la plataforma reivindicativa unitària. Es maltracta les companyes interines amb oposicions obsoletes i mal organitzades. Parlen de manca de docents d’algunes especialitats: potser això està relacionat amb el fet que el professorat de Catalunya som a la cua de tot l’Estat quant a condicions salarials.
Per tenir un “compromís de país per la inclusió” cal voluntat per reduir les ràtios, incrementar el personal d’atenció educativa i internalitzar les vetlladores.
Es posa el focus en la formació del professorat, però cada vegada se’ns deixa menys temps per formar-nos (excés de burocràcia i manca de temps per preparar el curs) i va minvant la seva qualitat, ja que sovint ve imposada pel Departament de la mà de fundacions i empreses privades alienes al que passa a les aules. Fins i tot, creen formacions precaritzadores com el programa Sensei.
Tenim experiència més que suficient per saber que quan la consellera proposa “l’avaluació del sistema” en realitat està referint-se a l’avaluació de la tasca docent. Estem fartes que el departament reiteradament posi en dubte la nostra professionalitat mitjançant avaluacions sense sentit que impliquen un augment de la burocràcia, l’estrès i l’ansietat, en un col·lectiu en el qual 2 de cada 5 docents han experimentat ansietat i depressió.
Se’ns riuen a la cara quan parlen de “potenciar l’educació afectivosexual, la coeducació i la prevenció de l’assetjament escolar” i, a la primera queixa d’associacions catòliques, retiren materials didàctics feministes o pretenen incorporar a correcuita figures com la coordinació COCOBE sense cobrar.
El departament aprofita qualsevol baixada en la natalitat com a excusa per tancar línies en lloc de reduir ràtios i eliminar concerts. Exigim destinar els diners públics a l’escola pública i no al finançament de l’escola privada religiosa i segregadora. Aquesta mesura és essencial per posar l’educació al servei de les classes treballadores i educar en el bé comú per fer front a l’individualisme neoliberal.
A diferència del que passa a altres territoris, a Catalunya els decrets de plantilles, autonomia i direccions han abolit la democràcia als centres reproduint dinàmiques pròpies de l’empresa privada. Fa uns anys els claustres triaven a les direccions, ara són les direccions les que trien als claustres. Així, la selecció de personal cada cop s’allunya més dels criteris de transparència i igualtat, mentre les treballadores deuen obediència cega a les direccions a canvi de ser reclamades pel curs següent. Els claustres s’han convertit en reunions unidireccionals, merament informatives.
En definitiva, no cal esperar que vinguin governs neoliberals ni fundacions privades a explicar-nos els mals de l’educació, sinó que som les mateixes treballadores qui tenim la legitimitat i el coneixement per millorar l’educació pública i posar-la al servei de la classe treballadora, nosaltres som les expertes i no els gurús de fundacions que no han entrat en una aula en dècades. I totes sabem que la millora de la pública passa necessàriament per baixar ràtios, combatre la segregació escolar, incrementar recursos i recuperar la participació de la comunitat educativa i els moviments socials transformadors als centres educatius.
Des de CGT tenim molt clar que les “mesures profundes” de què parla la consellera Simó no solucionaran les mancances i problemes als quals fem front dia rere dia les treballadores a les aules. Cal un increment exponencial de recursos i la derogació de la LEC per retornar la democràcia als centres educatius. Per fer-ho possible fem una crida a totes les treballadores a lluitar per aconseguir-ho organitzant assemblees a centres i zones i participant de les mobilitzacions que decidim entre totes, perquè entre totes, TOT!
Juntes, organitzem-nos!!