Traducció de: https://cgt.org.es/trabajadoras-perdiendo-poder-adquisitivo/
Posició de la Federación Estatal de Treballadores de las Administraciones Públicas (FETAP) i de la Federación de Enseñanza de la CGT davant l’acord de revisió de les retribucions del personal del sector públic anunciat pel Ministeri d’Hisenda, CCOO i UGT.
A TOTS ELS EMPLEATS I EMPLEADES DEL SECTOR PÚBLIC, AL CONJUNT DE LA CLASSE TREBALLADORA I A L’OPINIÓ PÚBLICA EN GENERAL,
Davant l’acord anunciat en els últims dies de revisió de les retribucions públiques a incorporar en la Llei de Pressupostos Generals (LPGE) 2023, aprovat en la Taula General de Negociació de la Funció Pública en data 3 d’octubre dels presents, des de les nostres Federacions manifestem el següent:
El pacte de rendes que el govern més progressista de la història i la seva acòlita burocràcia sindical ofereix al sector públic és un acord sobre pujades salarials que no deixa lloc a dubtes: Els empleats i empleades públiques continuaran perdent poder adquisitiu, però ara de manera accelerada.
Aquest acord, el text concret del qual no ha estat donat a conèixer públicament per cap de les parts implicades, no sols és clarament insuficient en relació amb l’increment salarial que estableix per al període 2022-2024, sinó que és fosc i opac quant als detalls que suposadament conté, i quant al propi procés de la seva negociació i les contrapartides implicades en aquesta. S’ha arribat a aquest acord per darrere, en reunions i taules paral·leles amb els sindicats majoritaris (en concret UGT, CCOO i CSIF), i fora dels canals institucionals legalment establerts per a la negociació col·lectiva en el sector, tal com ha denunciat públicament un dels sindicats presents en la MGN de la Funció Pública, en concret, la Confederació Intersindical Galega (CIG). A més, es tracta d’un acord en el qual es deixen una infinitat de matèries sense resoldre, per a la negociació posterior en noves taules i trobades en les quals es vendrà la retòrica del pacte enfront dels deficients números d’aquest.
Perquè els números són, sens dubte, demolidors. Quan les previsions de pujada de l’IPC per a 2022 s’acosten al 10%, el Ministeri d’Hisenda ofereix una presumpta pujada acumulada del 9,5% en tres anys (que a més tampoc és tal). Vegem:
- Per a 2022: Un increment a consolidar de l’1,5%, sobre el 2% prèviament incorporat als Pressupostos Generals de l’Estat 2022 (i, per tant, ja aplicat amb anterioritat a aquest nou acord).
- Per a 2023: Pujada fixa del 2,5% més dues pujades variables de 0,5% cadascuna. La primera condicionada al fet que l’IPC de 2022 i 2023 superi el 6%. La segona condicionada al fet que el PIB nominal en 2023 arribi al 5,9% (fart improbable d’acord amb l’última previsió del Banc d’Espanya: 1,4%).
- Per a 2024: Augment fix del 2% més un 0,5% condicionat al fet que l’IPC harmonitzat de 2022, 2023 i 2024 superi el 8%.
En definitiva, en tot just tres anys, i sent molt optimistes, es pot acumular una pèrdua de poder adquisitiu entorn d’un 10%. Suposant sempre que es produeixi una reducció progressiva de l’IPC, una cosa difícil de preveure d’acord amb les dades subjacents. Poc més caldria afegir a una dada tan demolidora si no fos perquè a més és un nou capítol d’un procés que va començar ja fa una dècada. Procés assumit, encara que sembli una broma de mal gust, per una burocràcia sindical que fa uns dies acceptava aquest acord argumentant que “esmorteirà l’impacte de la inflació”. Així, doncs, un acord-matalasset és el que han subscrit. Més aviat sembla que els va trair el subconscient i que en realitat van voler dir que aquest acord “esmorteirà la contestació dels i les treballadores”. Situació especialment absurda després d’una convocatòria de manifestació del bipartit bisindical (CCOO i UGT) a Madrid per al pròxim 3 de novembre, sota el lema “Salari o Conflicte”.
Si no ens volem embullar amb previsions econòmiques incertes, només hem d’analitzar mínimament l’ocorregut en els tretze últims anys –inclòs l’actual- i comprovar la tremenda pèrdua acumulada de poder adquisitiu entre els empleats i empleades públiques. Des d’aquella històrica baixada salarial del 5% de 2010, durant el govern de Zapatero, fins a finals del present any 2022, la pèrdua de poder adquisitiu acumulat rondarà el 16,3%.
Com ha ocorregut en algunes altres ocasions, s’intenta ara suavitzar aquesta clara pèrdua de poder adquisitiu amb alguna promesa poc precisa relacionada amb la recuperació de les 35 hores setmanals (alguna cosa que s’hauria d’haver aplicat de manera general una vegada desaparegudes les restriccions fiscals que ho impedien), la jubilació parcial anticipada, l’increment de les taxes de reposició, la implementació de mesures d’igualtat o el teletreball, per al cas de l’Administració General de l’Estat (AGE). Aspectes que queden oberts i diluïts en l’acord, perquè els sindicats de la pau social puguin negociar i dosar a l’opinió pública. El seu únic propòsit: contenir a una gran part de la classe treballadora a la qual, d’altra banda, ja tenen desmobilitzada molt malgrat el que ens comptin els mitjans.
El context en el qual hem de situar aquesta pèrdua relativa de salaris directes entre les empleades i empleats públics no és sinó el de la reculada en les condicions laborals i salarials de tota la classe treballadora, i en totes les seves formes: Salari indirecte (prestacions, serveis públics i infraestructures), salari diferit (jubilacions, baixes, prestacions per desocupació, etc.), o salari directe incorporat periòdicament en nòmina.
Aquesta desvaloració de les rendes del treball, així com la seva precarització laboral, forma part d’un llarg procés de liberalització econòmica, contenció de la despesa pública, privatització d’empreses i serveis i deslocalització industrial que ens porten, entre altres conseqüències, al fet que les diferències entre les rendes del capital i del treball en l’Estat espanyol siguin cada vegada majors, especialment en èpoques de crisis sistèmiques, i també amb governs que s’autodenominen els més progressistes de la història.
Des de la Confederació General del Treball i especialment des de les Federacions Sectorials que subscrivim el present comunicat, ja ens hem posicionat enfront d’aquestes paupèrrimes pujades salarials, d’igual manera que hem exigit la implantació definitiva de la jornada de 35 hores setmanals com un dret encara no recuperat en moltes administracions i entitats del sector públic.
Com vulgui que siguin de progressistes els nostres actuals i futurs governs, des de FETAP i la FE ens oposem als presents acords entre el govern i els seus acòlits agents per a la contenció social i continuarem defensant de manera urgent per als assumptes referits en aquest:
Pujades salarials directes que cobreixin almenys els increments reals de l’IPC des de 2022 i les seves clàusules de revisió.
La implantació amb caràcter general de la jornada laboral de 35 hores en el conjunt de les administracions i entitats públiques per a acabar definitivament amb les desigualtats entre els seus diferents sectors.
El “destope” de les taxes de reposició i l’increment de les plantilles, especialment en sectors socialment sensibles amb relació a la gestió de prestacions socials, com l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS).
L’obertura de la negociació del Teletreball en totes les Administracions Públiques.
Prioritzar l’aprovació de plans d’igualtat amb objectius precisos a mitjà termini.
La defensa de les empreses i serveis públics enfront de tota mena de privatització i/o externalització.
La fi de la precarietat laboral mitjançant l’estabilització del personal interí i temporal fins a situar la seva taxa per sota del 8%.
Finalment, des de les nostres Federacions Sectorials d’Administració Pública i d’Ensenyament, fem una crida a participar massivament en la manifestació convocada en l’àmbit confederal per la CGT a Madrid el pròxim dia 15 d’octubre sota el lema PER LA PUJADA DE LES PENSIONS I SALARIS AMB L’IPC REAL.
Salut!
FEDERACIÓN ESTATAL DE TREBAJADORES/AS DE L’ADMINISTRACIÓN PÚBLICA (FETAP-CGT)
FEDERACIÓN DE ENSEÑANZA (FE-CGT)
