Opinió
Departament d’economia educativa
L’única qüestió important per al departament és que els números quadrin, i si pot ser, que quadrin a menys cada any
22/10/09 02:00 – JOSEP MARIA UYÀ
M’havia promès no escriure més sobre el Departament d’Educació. Com es diu popularment, havia tirat la tovallola. Però resulta impossible mantenir-se impassible davant l’allau de despropòsits i errors, i fins i tot menyspreus, que l’actual equip del departament està duent a terme amb els seus (seus?) professionals. Com que un article ha de tenir alguna idea clara per al lector, i no pas un memorial de greuges, aquí va la idea central, simplificadora, però vertebral: l’única qüestió important per al departament és que els números quadrin, i si pot ser, que quadrin a menys cada any. Ja es pot entendre que amb aquest propòsit tan utilitarista, aplicat a una àrea que és pur servei, i que és la base d’un cos social, qualsevol propòsit acaba essent un despropòsit. Així que el senyor conseller i tota la colla de tècnics (?) que li fan de cort, estan fent el ridícul tota l’estona, perquè cada mesura que impulsen ( a una velocitat de mareig per a una cosa com ensenyar, que l’única cosa que vol és temps i que no t’emprenyin), se’ls veu el llautó de l’interès econòmic que hi ha al darrere. O sigui que permetre que hi hagi professors que facin més hores, reduir entre un i dos professors cada institut, donar terços de jornades (sis hores, sis!) a un professor, estimular falsos plans d’autonomia de centre que impliquen que si no t’hi apuntes et quedes sense cadires o sense ordinadors, programar pràctiques per als nous professors sense explicar als professors que els han d’atendre que no veuran un duro, que tindran de 2 a 6 aspirants a professors i que hauran de fer més de 130 hores de pràctiques, entre altres feines, etcètera, són maneres d’estalviar cèntims. I ensenyar? Què ensenyar, per què ensenyar això o allò, qui ha d’ensenyar, com s’ha d’ensenyar, etcètera, això no importa gens.
Altres actituds són directament un maltractament. Si un professor fa oposicions i les aprova, però no obté plaça, no li val per res. L’altre any, o quan se’n convoquin, torna-hi. L’actual sistema telemàtic de fer-ho tot, sigui notes sigui llocs de treball, sovint és un insult a la intel·ligència i al bon sentit. La despersonalització portada a l’eficàcia fins a la vergonya. O aquesta: ara resulta que per ser catedràtic d’institut a Catalunya, n’hi ha prou d’anar sumant punts, com aquell qui va al súper i acumula a cada compra punts per a un pernil. Doncs igual. En aquests últims dos anys han sortit uns dos mil catedràtics sense que ningú, però ningú, els hagi preguntat res sobre la seva matèria. Això ha donat el resultat que ara ostenten el títol de catedràtic professors realment incompetents. És clar que això ha estat possible a canvi de devaluar totalment la figura del catedràtic, que ara és un senyor o senyora que cobra un complement. Un galó sense cap valor de contingut.
Però la grossa (a part dels continus canvis en els plans d’estudis, completament irracionals, la burla de la informatització de l’aula i la nova selectivitat, producte d’un divorci polític entre universitats i educació, la qual cosa per si ja hauria de ser un escàndol), la grossa, dic, és aquest nou calendari escolar que diuen que ja ha aprovat el Consell Escolar de Catalunya. Sembla ser que les associacions de pares i mares (s’ha de dir així) no tenen cap més objectiu que aconseguir que s’ampliï l’horari i el calendari escolar. Volen, diu el conseller, que no es faci jornada partida els últims quinze dies de juliol i que es comenci abans. Per què, pregunto jo? ¿El calendari escolar es fa pensant en educar, o pensant que ja la majoria de pares no saben què és educar ni responsabilitzar-se dels fills, i cal que se’ls hi treguin de casa com més temps millor? Aquesta, una. L’altra, magnífica, començar el 7 de setembre, per poder fer una setmana de vacances a l’hivern. Què? Per què? Perquè descansem, diuen. Qui? Si l’únic que els preocupa és que caldrà fer activitats als centres, o anar a esquiar. Qui descansarà? D’on surten els diners per a les activitats? Quants pares no poden pagar l’esquiada? I per què carai hem d’anar a esquiar? Què té que veure tot això amb educar? Ens anirem a casa els professors una ridícula setmana, o haurem d’estar a l’institut fent macramé? Qui empeny el conseller perquè posi aquesta setmana? Qui ha convençut els pares que això és bo, si resulta que no volen saber res de tenir els nens a casa? Qui hi ha darrere de tot plegat? L’economia, i res més que l’economia, el Déu Major de tota aquesta colla de dirigents i botiguers que porten el país. Cap nivell, cap classe, cap noblesa. Farem vacances perquè així ho demanen els empresaris de l’esquí. Exemplar.
I a més a més menteixen, perquè posen com a model el calendari francès. Doncs bé, a França no fa ni la meitat de calor que aquí, a França fan quinze dies a l’hivern, i al final, sumant, acaben fent més vacances que en el nou calendari proposat, i a França, senyores i senyors, fan festa tots els dimecres de l’any, i treballen divendres tarda i dissabte al matí. Però la mentida, no es confongui, lector, és social, seva i meva. El polític, sense que això li disculpi l’error, l’únic que fa és flairar l’aire i anar cap on el vent va. I el vent va cap a no educar. Hi ha uns potents ventiladors que només volen que sapiguem consumir. I vostè impulsant tot això, Sr. Ernest Maragall, il·lustre il·lustrat.