“Qui calla, atorga”
És inevitable fer una crida recordant aquesta màxima. No estem vivint un moment en què sigui possible mirar cap a una altra banda, amagar el cap sota l’aixella, fer com que hi ha urgències quotidianes que no permeten mirar de front el que succeeix.
I tot plegat amb la dificultat afegida dels condicionants que la societat ens imposa. Condicionants que configuren les nostres vides sota la més absoluta soledat, aïllament, desconcert, ignorància i desorientació. Vivim més connectades que mai però alhora, paradoxalment o no, més soles.
És per això que fem un crit d’impotència: per denunciar les polítiques que ens veiem obligades a patir en la més absoluta impunitat. Polítiques injustes amb els que menys tenen, polítiques que estan destinades a precaritzar l’educació i els altres sectors públics, polítiques que es tradueixen en retallades sagnants que a la llarga només repercutiran en la davallada qualitativa d’uns sectors necessaris per la seva característica constituent: el fet de ser públics, per a tothom, sense distincions de cap tipus.
Ens reunim en aquest acte per visibilitzar el nostre descontent, la nostra impotència, la nostra invisibilitat imposada, el nostre silenciament, la seva indiferència. Indiferència a les injustes retallades que saben que només serveixen per sotmetre a una ciutadania cada cop més aïllada i amb menys eines reals per fer-se sentir.
La vaga convocada pels docents, el primer dia d’inici de curs, vol mostrar el seu rebuig incondicional a les polítiques que el Departament d’Ensenyament està duent a terme. Polítiques que tindran repercussions en el dia a dia de les escoles, no només entre els professors i professores sinó també entre els educands i les seves famílies.
El maltractament i la indignitat amb què són tractades les interines/substitutes repercuteixen no només en la precarització de les seves vides sinó també en el debilitament d’una institució escolar que a poc a poc oblida la seva tasca d’apoderament educatiu per quedar relegada a la contenció social d’uns ciutadans cada cop més empobrits.
Som conscients de la dispersió de les crítiques però també sabem que el descontent es respira en la quotidianitat de totes nosaltres, en les nostres famílies, en els nostres veïns i veïnes, al nostre barri i a la nostra ciutat. És per això que fem una crida a la visibilització d’aquest descontent, a no callar, a sortir al carrer, a organitzar-nos, cadascú entre els seus possibles i els seus desitjos.
Fem una crida per fer-los veure que qui estan sols són ells i no nosaltres. Que nosaltres som la majoria de la població, que som una multitud sense feina, una multitud endeutada, robada i estafada pels bancs, robada i estafada pels polítics que ens ignoren i ens menteixen. Uns polítics que miren pel seu propi benefici i pels dels seus amics. Uns polítics que no s’empobreixen amb aquesta crisi sinó que fan una purga per assegurar-se un major tros del pastís.
Som moltes més les que estem fartes de la seva impunitat; només ens cal creure que, per una qüestió de dignitat personal, és necessari no callar i fer-se sentir.
Els i les docents que avui fem vaga fem aquesta aposta personal per la dignitat, sense importar-nos el número, perquè creiem que és una qüestió de solidaritat i de compromís.
Si ens volen maltractar que, com a mínim, no sigui amb la nostra complicitat.
No callarem!
 |